Models familiars i polítiques socials públiques

         Tal i com ens recorda Alberdi (1994: 9) “la família és la institució que connecta als individus i a la societat des del començament de la vida humana i que compleix amb una funció essencial per a ambdues: a la societat li ofereix un recolzament fonamental socialitzant a cada ésser individual i a cada un d’aquests lis obri el camí cap a aquesta amb el procés bàsic de socialització”.

         Si recordem les diverses assignatures ja cursades en aquest grau d’Educació Social, podem recordar fàcilment que el procés de socialització és un tema que sona en molta força i de forma repetitiva en els nostres materials, ja que, la família es tracta d’un procés de socialització fonamental per qualsevol. En la família, es construeix la identitat individual i social de les persones.

         Però, ara bé, la societat espanyola ha patit una transformació enorme en les quatre últimes dècades; i com no, la institució de la família també ho ha fet. La família, ja no només s’entén com es feia uns anys enrere. Afortunadament, ja no només existeix un únic model obligatori per tothom, sinó que existeixen diversos tipus de famílies, però, sense oblidar mai, que totes aquestes noves condicions, també impliquen allò que entenem pel concepte de família, malgrat, tal i com ens recorda Dolors Comas, els governs conservadors o progressistes ho tracten de mirar en lupes diferents.

         En Espanya, l’evolució dels diversos tipus de famílies ha estat molt ràpid. Fa quaranta anys, érem un país fortament tradicional, conservador i catòlic; amb els preceptes que això comportava. Al 1978, en l’aprovació de la Constitució Espanyola, es va concedir a Espanya (en teoria) un Estat laic, lliure i igualitari, en el que ningú pot ser discriminat per raons de sexe, religió o creences. Tanmateix, hem passat d’un estat pobre econòmicament, on anteriorment eren molt freqüents els llars on convivien diversos nuclis familiars, fins el moment actual, situació tan plural com ho és aquesta societat. Es per això, que continuem trobant a allò que s’ha definit com la família tradicional, però, també cohabiten en unions no matrimonials, parelles sense descendència, famílies reconstruïdes (en l’aparició del divorci), famílies en pares homosexuals o mares lesbianes, famílies monoparentals,…

         En l’aparició d’aquestes noves famílies, ja no podem estar parlant de les mateixes necessitats socials que es mantenien fa quaranta anys. Així per exemple, antigament una família monoparental era aquella que un dels dos membres enviudava, però, actualment, es tracta també d’una decisió per part de l’únic progenitor/a. Per tant, resulta obvi que no estem parlant de les mateixes necessitats, si antigament es prestaven ajudes per viduïtat, ara serà necessari la regularització en quant a lleis socials d’aquesta nova tipologia. Per això, podem afirmar que es fa necessari que l’Estat s’adapte i recórrega el mateix camí que el conjunt de la societat, però, com ens recorda Dolors Comas, “les necessitats de les famílies van per davant de les polítiques públiques que s’estan posant en marxa”. El problema, es que malgrat els règims democràtics són respectuosos amb les opcions personals, els governs conservadors o els progressistes apliquen polítiques diferenciades, i per tant, ens trobem en una situació en la qual en funció del color del govern, s’aplicaran unes o altres mesures per tractar de normalitzar o diferenciar aquests nous tipus de famílies. Així, per exemple, governs progressistes han realitzat diversos i importants avanços en matèria legal en quant a matrimonis homosexuals, l’avortament,… la possible victòria de governs conservadors en les properes eleccions generals remouen vells fantasmes… Es per això, que es fa necessari només centrar-se en allò que promou la Constitució en el seu article 39, quan diu que els poders públics haurien d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família, deixant de banda els colors i els passats per tal d’avançar tots junts al costat de les necessitats de les famílies actuals i futures.

         Però, família? Què família? Doncs, des de la nostra perspectiva, cal entendre el concepte família com aquelles que per exemple, es distingeixen en Catalunya (molt avançada a la resta de l’estat espanyol): família matrimonial amb fills en comú, família matrimonial amb fills en comú i amb fills que els membres de la parella hagin pogut tenir en anteriors matrimonis o convivències, família matrimonial sense fills, parella heterosexual amb fills en comú, parella heterosexual sense fills, parella heterosexual sense fills però amb fills d’altres convivències, parella homosexual, parella homosexual amb fills d’altres convivències, família monoparental, família extensa i altres formes[1].

         Es per tot allò exposat fins el moment, que podem observar que resulta molt difícil cercar una única definició de família, ja que pel contrari, podem parlar de famílies, en clara referència a la gran quantitat de diversitat que pot existir. Malgrat això, una possible definició podria estar aquella amb la que hem iniciat aquest assaig, o també aquesta altra d’Arés Muzio, P. “unió de persones que comparteixen un projecte vital d’existència en comú que es vol durador, en el qual es generen forts sentiments de pertinença a aquest grup, existeix un compromís personal entre els seus membres i s’estableixen intenses relacions d’intimitat, reciprocitat i dependència”

          Davant d’aquests canvis substancials que s’han produït en la nostra societat, podem entendre que també ha de canviar l’educació existent, no només el sistema educatiu formal, sinó també l’educació que reben els nostres infants en les cases, així com en els mitjans de comunicació,… Al tall del que anteriorment exposàvem, l’estat (centrant-nos els sistemes educatius) han d’avançar al mateix ritme que ho fa la societat. Serà per això que no només caldrà representar a la família tradicional. Com sabem, serà en l’escola on es generen hàbits, paràmetres culturals i on tindrà lloc una part molt important de la socialització dels infants, fent-los establir relacions entre iguals. Com varem veure a Psicologia del Desenvolupament, serà l’escola una peça fonamental en la incorporació de l’infant a la societat. Per tant, l’escola haurà de treballar, juntament amb la família, per tractar de normalitzar i actualitzar allò que entenem pel concepte de família, o famílies com apuntàvem anteriorment. Es tracta, per tant, d’educar en la diversitat. Caldrà que l’escola eduque en conceptes i termes com l’adopció, la homosexualitat, el divorci,… per tal d’assumir l’heterogeneïtat d’aquesta societat. Gràcies a aquesta actualització per part del sistema educatiu, aconseguirem (si també es treballa des de casa en el mateix sentit) definitivament trencar en molts prejudicis i estereotips que encara a dia de hui estan de forma molt present en la nostra societat.

          A tall de conclusió, podem afirmar i remarcar allò que diuen els diferents articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, i que no són més que: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat. Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió pública o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. Hom no farà tampoc cap distinció fonamentada en l’estatus polític, administratiu i internacional del país o territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o territori independent, com si està sota la tutela, encara que no sigui autònom o que estigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania. El matrimoni només pot realitzar-se amb el consentiment lliure i ple dels futurs esposos. La família és l’element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l’estat. Però, també caldrà recordar que Cap disposició d’aquesta declaració no pot ésser interpretada en el sentit que un estat, un grup o un individu tinguin dret a lliurar-se a una activitat o a cometre un acte encaminat a la destrucció dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.

BIBLIOGRAFIA.

  • Alberdi, I. (1994): La nueva familia española, Pensamiento, Madrid.
  • Arés Muzio, P. (1990): Mi familia es así. Editorial Ciencias Sociales. La Habana.
  • Català, C. (2008) Per què és necessària l’atenció a les famílies a Barcelona Societat: revista de coneixement i anàlisi social, nº 15.
  • Comas, D. (2008) Noves famílies i polítiques públiques. La situació a Catalunya.
  • Vidal, A. (2002) Canvis i evolució en la família catalana a revista digital d’informació i investigació social.
  • Bretones Peregrina, E. (coord) i altres autors (2011) Família i educació social. Editorial UOC. Barcelona.

WEBGRAFIA.


[1] Font: Vidal i Teixidó, A. 2002. Canvis i evolució en la família catalana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s