La por…

Més que la por, pense que aquest post hauria d’anomenar-se les pors, si en plural… Ja quan estava passant això que ara descriuré, m’ha vingut a la ment aquest compte de Jorge Bucay “El elefante encadenado“, compte que d’altra banda, l’altre dia ens feien visionar al curs de disseny social que em vaig matricular

Aquest matí, he tornat a la residència on viu la meva àvia. Allà hi viu també un senyor, que ha decidit cercar voluntaris i voluntàries per tal d’acompanyar a altres residents, que no tenen familiars, o que no van molt a veure-los, per tal d’eixir a fer una volta pel poble, ja l’anterior setmana em comentava que il·lusionat havia penjat cartells per tot Sagunt per tal de cercar persones disposades a destinar una hora setmanal per acompanyar a altres persones més necessitades… Hui esperava una gran afluència de persones voluntàries, però, no ha estat així, de totes formes, d’això ja parlarem altre moment…

11:00 hores, un grup d’unes 10-15 persones d’edat avançada, estaven disposats/des, en alegria, per eixir al carrer, alguns/es comentaven que feia temps que no havien eixit; altres, que quina il·lusió anar tots/es junts/es d’excursió; altres… De sobte, entre riures i comentaris diversos, ha aparegut una monja responsable de la residència, i els ha preguntat (i això que ja ho sabia) “on aneu en aquest fred?, jo no eixiria al carrer, ací esteu molt bé, què millor que a casa!!!“… Aquestes 10-15 persones, es miraven, es dirigien a mi preguntant en la mirada,… i jo només he dit, “eixiu a la porta, i comproveu per vosaltres si fa fred o no, i ja decidim entre tots/es”… Només 3 han eixit a comprovar si feia o no fred, només 3 ens hem anat a passejar pel poble i a fer-nos un cafè al sol d’una terrassa. La resta? la resta en escoltar a la monja han decidit fer marxa enrere, i tornar a passar un dia més a les butaques de la sala d’espera, deixant de banda els somriures i les ganes per altra ocasió, en la qual, algú o alguna els done permís i vist i plau per eixir a passejar…

One comment on “La por…

  1. Se hace difícil trabajar con los discursos de todas las índoles que de manera pasiva o activa afectan a la toma de decisiones de las personas. Como continuar trabajando cuando el principal elemento desmotivador se produce dentro de la institución de la manera más “inocente” posible.

    Por eso creo que es bueno hacernos conscientes de que ningún discurso es ajeno a las personas, ni tampoco los discursos que escuchamos de otrxs son ajenos a nosotrxs. Somos seres sociales que vamos interaccionando unos con otros irremediablemente.

    Cuanto más consciencia tengamos y más consciencia tengas las personas, menos capas de miedo tendremos que construir para protegernos del “frío”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s