Reflexions de Jordi Solé #congresoeduso

Jordi Solé Blanch ha estat un dels professors que va participar també al VI Congrés Estatal d’Educació Social. És pedagog, educador social i doctor per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb una tesis sobre antropologia de l’educació.

La seva trajectòria professional ha passat per educador social en diferents centres del sistema de protecció al menor, als serveis socials, pedagog de l’equip d’atenció a la infància i l’adolescència al Baix Penedès, així com professor a la URV. Actualment, desenvolupa la seva tasca com a professor de l’equip dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació a la UOC.

Durant el transcurs del congrés, va presentar la comunicació “Arte, Política y Experiencia en Educación Social” junt a Asun Pié i Francesc Garreta.

Vaig coincidir per primera vegada amb ell a les I Jornades d’Educació Social: Històries, imatges i experiències d’una professió, organitzades per la UOC, però, no serà fins el congrés on tornem a coincidir… Moltes gràcies Jordi per deixar-me compartir les teves reflexions!!! I… un plaer haver tornat a coincidir amb tu, espero, que no siga l’última!!

Comentaris entorn al VI Congrés d’Educació Social, per al blog de Miquel Rubio.

L’educació social ha passat molts anys buscant el reconeixement professional i acadèmic. Els diferents congressos celebrats fins ara han contribuït a la seva visibilitat. Actes com aquest permeten que es mantingui viu el contacte entre el món acadèmic i el món professional. Ambdós necessiten reconèixer-se en el que fan i reduir les distàncies que sovint els separen. Hi ha molt camí per recórrer encara en aquest sentit.

Sabem que l’educació social concedeix un espai privilegiat a les pràctiques professionals. Aquestes estan en l’origen de la professió. Potser per això es reserva un espai molt ampli en els Congressos per tal de donar-les a conèixer i celebrar la vitalitat i el dinamisme de l’exercici professional. Però en aquest Congrés he viscut cert excés. Excés d’experiències i de pràctiques que es porten a terme en nom de l’educació social. Si per una banda s’obté la satisfacció de veure com l’educació social s’està obrint camí en múltiples camps laborals, per l’altra no deix de sorprendre el fet de trobar-se amb tanta confusió.  En aquest Congrés s’han exposat desenes d’experiències en les que ha mancat una reflexió més profunda entre allò que es fa en nom de la professió i allò que té a veure amb un altre tipus de funcions. Comença a estendre’s certa sensació que cada vegada pesa menys el component educatiu de les pràctiques professionals. Sovint el que es fa té a veure amb altres coses: assistir, entretenir, controlar, etc.; però no amb el fet d’educar.

Si això s’ha pogut percebre en l’àmbit de les experiències, una desorientació similar s’està produint en l’àmbit acadèmic i de la reflexió teòrica. Que la conferència inaugural del Congrés anés a càrrec de Victòria Camps, una persona que s’ha ocupat de la filosofia moral i de l’ètica, no deix de ser simptomàtic. És que potser ens manquen referents teòrics propis? L’educació social comença a patir el mateix desconcert que la pedagogia. L’educació moral, per exemple, ha omplert aquest buit en els últims 25 anys i, tanmateix, l’educació no té a veure amb això (o no té a veure només amb això). El debat sobre les finalitats de l’educació, siguin d’ordre moral (el bon ciutadà), d’ordre polític (la transformació social), psicològic (el comportament adaptat), etc. ho està envaint tot. Així, l’educació substitueix els antics discursos messiànics i emancipadors per tal de fer-la capaç de tot. Entregada a aquests objectius superiors, ningú es pregunta pels continguts de l’educació.

La pèrdua que s’ha produït en relació amb els continguts en el sistema educatiu s’està produint també en l’àmbit de l’educació social. Me’n vaig anar d’aquest VI Congrés amb la necessitat de recuperar la pregunta entorn als continguts. I no sé si aquesta pregunta cal formular-la des del “per a què” de l’educació social. Teoritzar sobre l’educació social no ens ha de portar a la recerca de principis absoluts amb els que justificar la seva acció. Aquest és un terreny abonat per a metafísics i nous moralistes entretinguts com estan en aquest simulacre intel·lectual entorn a la seguretat. Ja els hi hem entregat, com he dit abans, la pedagogia dels últims 25 anys. Als educadors socials no ens falta trobar valors morals que donin sentit a la professió. El sentit ja el trobem en la realitat social, erigida sobre antagonismes que desemboquen en la lluita social pràctica per la vertadera seguretat entre la misèria i la mort. A partir d’aquí, només cal posar-se a treballar, i pensar en què és el que cal fer, que a nivell teòric implica haver de fer-se la pregunta de: quins continguts per a quina educació social?, i començar a oblidar el “per a què”. Aquí l’educació social necessita estudiar tota la realitat sociocultural. El coneixement de les condicions materials de l’existència constitueix el fonament de la comprensió, de les que la moral i la metafísica en són una conseqüència, i no un principi fundador.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s