Ja està bé!!! #19J

Perquè ja està bé! Ja n’hi ha prou!!

Per tothom és més que conegut que jo no he votat ni a Rajoy ni al PP aquestes (ni cap altres) eleccions… Perquè ja està bé que Rajoy i el PP amb la seva majoria absoluta injusta, facen i desfacen tot allò que els hi vinga en gana, sense pensar en altres opcions, propostes ni consensos…

Estic indignat, però, també estic fart. Em negue a totes aquelles retallades i enganys que està fent l’actual govern popular. Estic fart de les retallades que trenquen qualsevol estat de benestar, i que carreguen contra els més dèbils… polítiques de retallades que no pense que donen solució a la situació actual que estem patint, sinó que per contra, agreujaran molt més la crisi, ofegant les economies familiars, empitjorant la situació dels aturats,…

Estic indignat, però, també estic fart de que es carreguen els serveis públics, i de qualitat. Que es carreguen la nostra educació i sanitat pública… Fart de que cremen, no només el territori, sinó també a les persones…

Fart que l’actual president del govern no done explicacions a tots els ciutadans i es dedique a veure el futbol o a entregar llibres a l’església… fart de donar-me compte del que succeeix al meu territori pels mitjans de comunicació internacionals… Fart de…

Considere que altres polítiques són possibles, considere que és molt millor rescatar persones que no a la banca… Vull recuperar els meus drets!! Polítics, deixeu d’emprar la vostra injusta majoria absoluta, no destruïu les polítiques socials, parleu amb els agents de l’acció socioeducativa…

Mentrestant, jo continuaré eixint al carrer, per cridar en veu molt alta, que ja està bé! que rescatem persones, que recuperem els nostres drets… i que no, que no vull un govern tant conservador al front del meu país… ni tampoc d’Espanya…

Anuncis

Votació als #premisblocs12 de @STIC

El passat dijous 12 de juliol de 2012, es va iniciar el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza i convoca, ja per 5a edició l’Associació Stic.cat.

Per a votar els vostres blocs preferits vos heu de registrar, tal com s’indica en les bases al web dels premis per accedir al vostre panell de votació; allà trobareu els blocs organitzats en les 15 categories que es convoquen els premis i en podreu votar un, només 1 per cada categoria.

Aquestes són les 15 categories, en les que trobareu tant blocs personals com professionals:

  1. Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre
  2. Corporatiu
  3. Comunicació i nous mitjans
  4. Cuina, gastronomia i enologia
  5. Cultura i tendències
  6. Literatura
  7. Educació
  8. Esports
  9. Història, tradicions i patrimoni
  10. Política, economia i societat
  11. Miscel·lània i Personals
  12. Sostenibilitat i medi ambient
  13. TIC
  14. Turisme i viatges
  15. Universitats, recerca i ciència

Els vots obtinguts per cada bloc determinaran els finalistes per cada categoria; serà llavors un jurat qui valoraran els blocs finalistes per escollir-ne els premiats.

El període de votació finalitzarà el proper 10 de setembre de 2012 i el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 es farà el divendres 5 d’octubre a Reus.

Vos anime a participar en la votació, a passejar pels blocs que participen, plurals, diversos, però tots ells escrits en català i a votar aquells que més us agradin!

Com ja vaig avisar anteriorment, jo també participe, amb aquest bloc, als premis Blocs 2012; podreu trobar “Educació Social, des dels inicis” dins la categoria “Educació“.

NORMAL es un programa de mi lavadora

Em va encantar… així de simple… Aquesta frase, a més d’extreure’m un somriure em va fer pensar, ja en el seu dia, de compartir-la amb tothom mitjançant el blog…

Estava allà, en mig d’una filera de diversos missatges, però, va estar aquest el que em va cridar l’atenció, potser el to d’humor del missatge, però, més enllà, el concepte, la mancança de normalitat el que va fer que acabara fotografiant-lo, i amb l’intenció de compartir-ho…

Ho hem parlat en diverses ocasions, a diverses assignatures, tertúlies, xerrades de carrer,… En cap moment, no som “nosaltres” versus “ells”, ni “ells” són diferents a “nosaltres” perquè així bla, bla, bla…

No son (ni ells, ni nosaltres, ni ningú) ni minusvàlids, ni discapacitats,… tampoc ionquis, ni viciosos,… tampoc maricons, bolleres,… en front a la “normalitat”!!! Ja és hora de reconèixer la DIVERSITAT amb majúscules… ja és hora de reconèixer que som PERSONES, i que sota el títol de persones, tothom te un nom i uns cognoms,.. i de reconèixer que NORMAL, és un programa de la meva rentadora…

I, com l’altre dia compartia la meva companya Núria, jo també estic orgullós de ser diferent!! #orgullosdeserunpocraret!!!! 😉

Intervenció de drogues a les presons… marc teòric.

No existeix una única intervenció de drogues a la presó, ja que hi intervenen diferents variables molt rellevants, per tant, per tal de poder portar-la a terme, caldrà tenir molt en compte aquestes variables com són la relació entre el subjecte i el consum de substàncies, la incidència que això té amb la delinqüència, l’exclusió i la marginació, l’espai institucional, l’objectiu de la inserció social,… (Garín, 2012: 115).

Per tal d’actuar en la intervenció de drogues a la presó, caldrà situar la presó en xarxa amb les institucions socials, és a dir, caldrà situar la presó en el moment actual, sense perdre de vista que la presó és un espai tancat.

A l’igual que a qualsevol intervenció, serà de vital importància comprendre l’encàrrec institucional, tasca que sempre hem vist complexa per a la nostra professió. Per tal de realitzar això caldrà ajustar els objectius, ajustar les propostes a l’espai i als professionals, admetre suggeriments per poder generar una proposta consensuada entre els diferents actors que hi participen, establir principis de qualitat democràtica en la presa de decisions, conèixer i adequar l’espai d’intervenció als objectius i les activitats previstes, i participar en les plataformes de debat en relació amb el medi penitenciari (Garín, 2012:117), així com incidir en les polítiques d’actuació que es configuren.

Tanmateix serà necessari integrar la formació en l’activitat professional, prestant formació contínua, així com establir vincles amb els diferents actors professionals per tal d’anar tots en el mateix camí.

Per últim, i no menys important, caldrà perseverar contra la inhibició i la queixa, és a dir, caldrà ser un queixica constructiu i no pas un queixica compulsiu.

Tornar a la llibertat…

En aquest documental se’ns mostra la realitat del Joan i del Contreras a la presó, així com de les seves relacions exteriors.

Abans però, de vincular aquest documental amb la teoria, no voldria deixar passar l’ocasió per criticar un dels aspectes que hom pot apreciar al vídeo, en ell i en un moment donat, una treballadora social, li comenta al Contreras “A ti te vamos a pedir en un momento, que dejes de ser un preso que lleva un montón de años, para ser una persona normal que vive en la calle,… es un abismo”. A l’igual que quan en acció socioeducativa i diversitat funcional apreníem que no és correcte distingir entre minusvàlids, discapacitats,… i gent “normal”, pensem que en aquest cas tampoc ho és, i menys, per part d’un professional de la intervenció socioeducativa com ho és el treballador social, donat que sinó no s’aconseguirà la finalitat màxima que cerca qualsevol institució penitenciària, és a dir, la plena reinserció.

D’altra banda, al vídeo hem pogut observar allò que s’apuntava a la teoria de que mitjançant el control permanent i exhaustiu dels interns es pretén afavorir el canvi dels subjectes (Garín, 2012:96), així com l’aïllament total amb el món exterior. Aquest control ho podem veure al endinsar-nos en qualsevol de les presons que es veuen al documental, així com en la figura professional de Santi, i és de remarcar el primer contacte del Contreras amb el món exterior, quan no coneix el funcionament d’un mòbil, la targeta sanitària,…

Tanmateix, podem pressuposar l’actuació del voluntari com a membre d’alguna ONG, com a figura complementària de la intervenció pública.

Per últim, però, pense que no acaba de mostrar molt de la figura del drogodependent, si més no, els dos protagonistes entrarien dins del perfil de drogodependent (Garín, 2012: 108), no veiem més enllà que ambdós coincideixen en que es tracta d’una falsa via de fuita per tal de lluitar contra la baixa moral, però, no veiem més que una reunió amb una psicòloga per tal de veure l’evolució i l’adaptació al món exterior.

Des d’ací, recomanar veure altres documentals de “A la presó”, ja que potser a altres dels documentals s’observa més sobre la situació de persones drogodependents dins de les presons, o dels programes amb els quals s’hi treballa, però, en aquest cas, hem pogut apreciar el control i aïllament dels presos, com gestionen les seves eixides al món exterior, com es preparen mitjançant tallers professionals per tal d’aconseguir la reinserció dels nostres personatges.

Ací teniu més enllaços d’alguns d’aquests documentals:

Tancat per exàmens

Aquest espai romandrà tancat fins que finalitzen els exàmens de la UOC…

Molta sort a tots els companys i companyes que ens examinem durant aquests dies, que com sabeu, aquest semestre seran els propers 16, 20 i 23 de juny, per a tots els/les estudiants de la UOC.

Recordeu consultar els horaris de les proves a què us presenteu al vostre full personal de proves d’avaluació final. Per a assistir a les proves s’han de portar les etiquetes identificatives, que les podreu recollir a les seus de les proves abans no comencin, així com també a les seus de la xarxa territorial. Al full de les etiquetes hi haurà el nom i el codi de totes les assignatures de què podeu tenir prova final presencial d’avaluació.

En acabar les proves finals d’avaluació podeu sol·licitar un justificant d’assistència a l’examinador o examinadora de l’aula. El justificant se us lliurarà immediatament. Heu de tenir en compte, però, que només es lliuraran justificants el dia de la prova i per a les proves que s’hagin fet aquell mateix dia.

Edusoentrevista amb Jordi Solé

Ací vos deixe la dissetena edusoentrevista…

En aquesta ocasió parlem amb Jordi Solé Blanch, doctor en Pedagogia, educador social i professor de la UOC.

Com comente a la introducció de la mateixa, Jordi no disposa compte twitter per la qual, hem tingut que realitzar-la mitjançant correu web… Malgrat això, segur que després de llegir-la, amb les seves respostes interessants que conviden a la reflexió, no vos importa el fet de no haver-la pogut seguir en directe…

Des d’ací donar-li les gràcies per la seva participació en aquesta edusoentrevista…

Com sempre, espere que siga del vostre interès…

L’home com a ser de projecte.

En aquesta reflexió, ens anem a centrar en l’afirmació de Sartre de que “l’home és un ser de projecte”.

Primerament, volem aclarir i refrescar alguns conceptes, és per això que hem de tindre en compte que l’home és biològic i cultural, ambdòs aspectes, implicats en qualsevol procés de sociabilització. Ara bé, que l’home siga biología, no significa que s’esgote en ella, l’home és també cultura, i aquesta no és com la biología sinò que es tracta d’una forma de capacitats que requereixen de la història per tal de manifestar-se; es per això que quan aquestes capacitats es fan efectives, podem parlar d’HOME.

El terme “projecte” prové del llatí projicere, especialment su participatiu projectum, que indica l’acció de tirar endavant[1]. Aquest projecte, té un clar significat de predicció i de precisió, ja que, com deia J. F. Dortier, “un projecte es distingueix d’una esperança d’una simple aspiració”; és per tant, el projecte el que possibilita que estiga el subjecte, però, al mateix temps, sense subjecte no hi haurà projecte, ja que el subjecte és el productor de l’acció intencionada que ha de conduir-lo a la consequció dels seus objectius.

Continua llegint

69 gràcies…

Volia donar les gràcies a les 69 persones que han recolzat la meva candidatura com a representant d’estudiants d’Educació Social a la Comissió d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació. És d’agrair veure com la tasca realitzada ha estat recolzada pels propis companys/es. Gràcies per duplicar el nombre de vots de fa dos anys

Gràcies a aquests vots, he aconseguit la representació en aquesta Comissió d’Estudis. Gràcies a aquests 69 vots, tornaré a resultar representant dels i de les estudiants del nostre grau d’Educació Social durant els pròxims dos anys…

A partir d’ara, i fins el proper 6 de juny, està obert el període de presentacions d’al·legacions o recursos per part d’aquells que estiguen descontents amb aquests resultats…
Així que, de moment, sóc candidat electe provisional tant a la comissió d’estudis com a la comissió de seu (València).
Com vaig dir a la meva presentació de candidatura, per sort enguany hem estat més persones disposades a participar d’aquestes comissions. Així que des d’ací també donar l’enhorabona a Lucia Botana, que també ha estat escollida representant dels nostres estudis… i com no, també a Montserrat Delgado, la qual, malgrat no eixir com representant va donar el pas per presentar-se a aquestes eleccions, i a la qual, des d’ací li ofereixo tot el meu suport per presentar qualsevol tema a les properes reunions de comissions.
El fet de ser més representants (d’un passem a dos), ens permetrà més temps a les reunions, però, també i més important, arribar a un major nombre d’estudiants del nostre grau. Espere, com he comptat aquests dos anys enrere, tornar a comptar amb la participació, implicació i recolzament de tots i totes els companys/es d’Educació Social, per tal de que entre tots/es pugam defendre els nostres interessos i drets com a estudiants.
Gràcies, de veres… !

Reflexions de Jordi Solé #congresoeduso

Jordi Solé Blanch ha estat un dels professors que va participar també al VI Congrés Estatal d’Educació Social. És pedagog, educador social i doctor per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb una tesis sobre antropologia de l’educació.

La seva trajectòria professional ha passat per educador social en diferents centres del sistema de protecció al menor, als serveis socials, pedagog de l’equip d’atenció a la infància i l’adolescència al Baix Penedès, així com professor a la URV. Actualment, desenvolupa la seva tasca com a professor de l’equip dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació a la UOC.

Durant el transcurs del congrés, va presentar la comunicació “Arte, Política y Experiencia en Educación Social” junt a Asun Pié i Francesc Garreta.

Vaig coincidir per primera vegada amb ell a les I Jornades d’Educació Social: Històries, imatges i experiències d’una professió, organitzades per la UOC, però, no serà fins el congrés on tornem a coincidir… Moltes gràcies Jordi per deixar-me compartir les teves reflexions!!! I… un plaer haver tornat a coincidir amb tu, espero, que no siga l’última!!

Comentaris entorn al VI Congrés d’Educació Social, per al blog de Miquel Rubio.

L’educació social ha passat molts anys buscant el reconeixement professional i acadèmic. Els diferents congressos celebrats fins ara han contribuït a la seva visibilitat. Actes com aquest permeten que es mantingui viu el contacte entre el món acadèmic i el món professional. Ambdós necessiten reconèixer-se en el que fan i reduir les distàncies que sovint els separen. Hi ha molt camí per recórrer encara en aquest sentit.

Sabem que l’educació social concedeix un espai privilegiat a les pràctiques professionals. Aquestes estan en l’origen de la professió. Potser per això es reserva un espai molt ampli en els Congressos per tal de donar-les a conèixer i celebrar la vitalitat i el dinamisme de l’exercici professional. Però en aquest Congrés he viscut cert excés. Excés d’experiències i de pràctiques que es porten a terme en nom de l’educació social. Si per una banda s’obté la satisfacció de veure com l’educació social s’està obrint camí en múltiples camps laborals, per l’altra no deix de sorprendre el fet de trobar-se amb tanta confusió.  En aquest Congrés s’han exposat desenes d’experiències en les que ha mancat una reflexió més profunda entre allò que es fa en nom de la professió i allò que té a veure amb un altre tipus de funcions. Comença a estendre’s certa sensació que cada vegada pesa menys el component educatiu de les pràctiques professionals. Sovint el que es fa té a veure amb altres coses: assistir, entretenir, controlar, etc.; però no amb el fet d’educar.

Si això s’ha pogut percebre en l’àmbit de les experiències, una desorientació similar s’està produint en l’àmbit acadèmic i de la reflexió teòrica. Que la conferència inaugural del Congrés anés a càrrec de Victòria Camps, una persona que s’ha ocupat de la filosofia moral i de l’ètica, no deix de ser simptomàtic. És que potser ens manquen referents teòrics propis? L’educació social comença a patir el mateix desconcert que la pedagogia. L’educació moral, per exemple, ha omplert aquest buit en els últims 25 anys i, tanmateix, l’educació no té a veure amb això (o no té a veure només amb això). El debat sobre les finalitats de l’educació, siguin d’ordre moral (el bon ciutadà), d’ordre polític (la transformació social), psicològic (el comportament adaptat), etc. ho està envaint tot. Així, l’educació substitueix els antics discursos messiànics i emancipadors per tal de fer-la capaç de tot. Entregada a aquests objectius superiors, ningú es pregunta pels continguts de l’educació.

La pèrdua que s’ha produït en relació amb els continguts en el sistema educatiu s’està produint també en l’àmbit de l’educació social. Me’n vaig anar d’aquest VI Congrés amb la necessitat de recuperar la pregunta entorn als continguts. I no sé si aquesta pregunta cal formular-la des del “per a què” de l’educació social. Teoritzar sobre l’educació social no ens ha de portar a la recerca de principis absoluts amb els que justificar la seva acció. Aquest és un terreny abonat per a metafísics i nous moralistes entretinguts com estan en aquest simulacre intel·lectual entorn a la seguretat. Ja els hi hem entregat, com he dit abans, la pedagogia dels últims 25 anys. Als educadors socials no ens falta trobar valors morals que donin sentit a la professió. El sentit ja el trobem en la realitat social, erigida sobre antagonismes que desemboquen en la lluita social pràctica per la vertadera seguretat entre la misèria i la mort. A partir d’aquí, només cal posar-se a treballar, i pensar en què és el que cal fer, que a nivell teòric implica haver de fer-se la pregunta de: quins continguts per a quina educació social?, i començar a oblidar el “per a què”. Aquí l’educació social necessita estudiar tota la realitat sociocultural. El coneixement de les condicions materials de l’existència constitueix el fonament de la comprensió, de les que la moral i la metafísica en són una conseqüència, i no un principi fundador.