Votació als #premisblocs12 de @STIC

El passat dijous 12 de juliol de 2012, es va iniciar el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza i convoca, ja per 5a edició l’Associació Stic.cat.

Per a votar els vostres blocs preferits vos heu de registrar, tal com s’indica en les bases al web dels premis per accedir al vostre panell de votació; allà trobareu els blocs organitzats en les 15 categories que es convoquen els premis i en podreu votar un, només 1 per cada categoria.

Aquestes són les 15 categories, en les que trobareu tant blocs personals com professionals:

  1. Associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre
  2. Corporatiu
  3. Comunicació i nous mitjans
  4. Cuina, gastronomia i enologia
  5. Cultura i tendències
  6. Literatura
  7. Educació
  8. Esports
  9. Història, tradicions i patrimoni
  10. Política, economia i societat
  11. Miscel·lània i Personals
  12. Sostenibilitat i medi ambient
  13. TIC
  14. Turisme i viatges
  15. Universitats, recerca i ciència

Els vots obtinguts per cada bloc determinaran els finalistes per cada categoria; serà llavors un jurat qui valoraran els blocs finalistes per escollir-ne els premiats.

El període de votació finalitzarà el proper 10 de setembre de 2012 i el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 es farà el divendres 5 d’octubre a Reus.

Vos anime a participar en la votació, a passejar pels blocs que participen, plurals, diversos, però tots ells escrits en català i a votar aquells que més us agradin!

Com ja vaig avisar anteriorment, jo també participe, amb aquest bloc, als premis Blocs 2012; podreu trobar “Educació Social, des dels inicis” dins la categoria “Educació“.

Anuncis

No a les retallades a l’educació pública.

Companys/es…
Com a representant d’estudiants, com a estudiant d’una universitat virtual, com a persona, jove,… vull comunicar que el passat dia 10 de maig no vaig entrar al campus de la meva Universitat i que tampoc ho faré el proper 22 de maig.

No ho faré per conviccions, perquè considere que el govern conservador que “gaudim” a hores d’ara ha de fer-se mirar cap a on vol conduir la societat on habite, perquè ha de fer-se mirar que no som titelles i que no poden fer allò que els dona plaer amb nosaltres, perquè no poden trencar la nostra educació pública i de qualitat.

No hem de permetre que Rajoy i els seus ministres juguen amb el nostre futur, i amb el futur de la nostra societat. No hem de permetre més retallades a la educació, als nostres professors/es, més retallades en materials, en inversions educatives, més retallades en futur. No hem de permetre que fomenten l’educació privada, l’educació amb diners, la disminució de beques, el desprestigi del nostre sistema educatiu.

Malgrat considerar que és necessari modificar l’actual sistema educatiu, afrontar els nous temps, no podem obviar que no es tracta d’això el que està realitzant el Partit Popular. El PP vol carregar-se l’educació pública, i ho demostra en a) menys oferta formativa, b) més alumnes per aula, c) major càrrega lectiva per al professorat i d) privatització i elitització de l’ensenyament universitari; a partir d’ara, pujaran les taxes universitàries vora el 50%… i tot això, mentre unflen els bancs i l’església…

Davant d’aquesta ofensiva salvatge del PP contra l’educació pública, hui molts estudiants de tot l’estat espanyol hem participat de la jornada de lluita estudiantil estatal, amb assemblees, aturades als centres d’estudi, concentracions i manifestacions… Com a estudiant de la UOC, universitat virtual, la meva mesura de protesta ha estat no accedir al campus virtual, i tornaré a fer el mateix, me mantindré ferm en la meva postura el proper dia 22, vaga general del sistema educatiu contra les retallades a l’ensenyament públic.

Sembla que el govern popular pensa en continuar retallant, que no te intenció d’aturar-se. Per això, nosaltres, tota la comunitat educativa (professors/es, alumnat, pares, mares,…) hem de mobilitzar-nos i fer-nos escoltar.

NO A LES RETALLADES A L’EDUCACIÓ PÚBLICA I A L’AUGMENT DE LES TAXES A LA UNIVERSITAT!!
Article publicat a morvedre.info

Batxillerat d’excel·lència

Recentment em sorprenia a l’escoltar i llegir als mitjans de comunicació que Esperanza Aguirre pretèn impulsar el Batxillerat d’excel·lència…

Aquest Batxillerat d’excel·lència, tracta de separar a aquells alumnes que obtinguen una nota mitjana major de 8 en la ESO (menció honorífica), i que a més, obtinguen més d’un 7 en la Prova de Coneixements i Destresses Indispensables de 3r de la ESO…

Continua Llegint

País Valencià…

Els valencians som idiotes???
Després de 15 anys de govern del PP en el País Valencià, l’han convertit en una les comunitats més endeutades:
  • 7na Comunitat més pobre de tota Espanya (en renda per càpita),
  • 6na Comunitat en els salaris més baixos,
  • 2na Comunitat en reducció del PIB,
  • 1ª Comunitat en deute: 15% del PIB.
 Mentre que totes les comunitats autònomes han patit un augment del seu dubte públic, només des del 2007, quan es va iniciar la crisi econòmica, al País Valencià portem augmentant aquesta xifra des del 1995, i a un ritme que dona la sensació que només estem començant…
15 % de deute públic, 15 % de dèficit… Per als que no estem del tot enterat, podem comparar-se  per exemple als dèficits de Grècia (vora un 14%), el de TOTA Espanya (poc més de l’11%), o el de TOTA la Unió Europea (vora el 7%).
Al govern de l’estat espanyol, ens han demanat des de la Unió Europea i el FMI, per activa i passiva que hem de reduïr el dèficit fins el 3% per a l’any 2013… però, no només a l’estat espanyol, lo mateix està succeïnt en païssos com l’alemà, el de Regne Unit, Itàlia,… Si aquests governs, estàn tractant de fer un esforç (esforç en mesures impopulars) per aconseguir aquest objectiu, qui nasos li va a exigir a Camps (al tio Paco, vamos) que redueixca aquest deute? Quines mesures pren? Anem cap a la bancarrota? O ja estem en ella??
  • 877 milions d’euros, és el deute que te l’Ajuntament de València,
  • El nostre sistema educatiu recolza un 40% de fracàs escolar,
  • El nostre sistema educatiu, dona suport als nostres estudiants, a eixos 25 mil que estudien en el millar de barracons que disposem…

 Però, res… continuem com si no passara res… tornem a ficar Canal 9, i podrem continuar veient tot lo bé que ens va als valencians… Ànims i endavant!!!

Cap a on ens dirigim?

Quina és la societat que estem construint?
Quins són els objectius que volem aconseguir?
Cada dia, quan veig algun noticiari, pense que estem molt enganyats en allò que pretenem, i en allò que estem aconseguint…
Ahir vaig veure atònit com una mare baixava a la seva filla mitjançant una corda, per tal d’arreplegar una poca roba que havia caigut a terra… si senyors/es des del balcó d’un segon pis…
Fa uns dies, que els pas de vianants de les entrades de les escoles, serien cocodrils, gosos, i demès animals per tal de cridar l’atenció i recordar que hi ha un pas de vianants… Com no es veu un pas de vianants, ens fa falta eixe recordatori…
Hui, l’home que ha estat batejat com el monstre d’Amstetten, diu que s’extranya de que la seva dona i fills no hagen anat a veure’l a pressó… Clar… sería lo lògic…
L’altre dia, en l’Intermedio, que si fan el projecte pigmalion amb un pobre xiquet, que els seus pares volen donar-li un poc de fama, malgrat l’absurd que puga deixar de fer…
Què anem a continuar premiant en aquesta societat? La màxime de l’absurd? A que volem donar prioritat? A les bobades, o haurem de plantejar-se quins son els problemes que estem patint… i sobretot, com solucionar-los?

Cuando los nazis vinieron por los comunistas… – Martin Niemöller

Hoy quiero compartir este poema, de Martin Niemöller, pastor luterano alemán.
Trata acerca de la visión de la mítica pregunta del “¿HASTA CUÁNDO?, ¿HASTA CUÁNTO?,…” hay que aguantar por todo aquello que nos viene desde arriba…

Cuando los nazis vinieron a llevarse a los comunistas,
guardé silencio, porque yo no era comunista.
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio, porque yo no era socialdemócrata.
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté, porque yo no era sindicalista.
Cuando vinieron a llevarse a los judíos,
no protesté, porque yo no era judío.
Cuando vinieron a buscarme,
no había nadie más que pudiera protestar.

Hoy me ha dado por pensar, que no todo vale…

Bienvenido Mr. Marshall

Això és lo que sembla l’arribada de Michelle Obama a Espanya…
Com si mai haguerem vist a una persona pública de cert interés, que tots els mitjans de comunicació (des de locals a nacionals) estan fent un seguiment de 24 hores a una persona que es troba de vacances…
Quina imatge estarem donant a l’exterior? S’imagineu a Sonsoles (la dona de ZP), o a Sofia (la dona de JuanCar) en algun pais al mateix ritme de vida? En tantes i tantes càmeres de programes de premsa rosa i càmeres de programes “seriosos” com telediaris i tota la resta?
Entenc la importància de que Michelle estiga per Espanya… Entenc que ara premsa internacional es fixe en Espanya, per tal de seguir el viatge de Michelle, però… nosaltres??? Xé! ja estarà bé, no?
Benvinguda Ms. Obama…

La cumbre del G8 i G20

Aquest migdia escoltava incrédul la notícia de les reunions del G8 i G20 que s’ha produït en Toronto…
Els 8 i 20 caps d’estat dels països més poderosos del món estan reunits per tractar els problemes de la globalització, i veges tu… les noticies de migdia feien referència a que de lo primer que han parlat a estat del mundial de fútbol…
Aquestes persones no tindràn coses més importants de les que parlar que dir idiotades com aquestes? que si guanyarà Espanya, com si guanya l’equip del meu poble…
Xé… que no hi ha temes a tractar? Què és més important el resultat del fútbol que no la crisi econòmica, les solucions, el no donar tant de poder a la banca, el treballar per la gent… no se, tonteries d’aquestes…
En fi… el fútbol és allò que te… Sembla que continuem en la Roma profunda de pa i circ… la putada, es que hi ha gent que ara no troba eixe pà…

Todo Paracuellos, ara si que si…

Todo ParaCuellos, de Carlos Giménez, narra les històries d’uns xiquets als Llars d’Auxili Social, al temps que recorda la història de la postguerra espanyola, la dels vencedors i els vençuts. Narra les històries de molts xiquets, orfes a causa de la Guerra Civil Espanyola, provenents de famílies desestructurades, pobres, fills de pares presidiaris,… i acollits als Llars d’Auxili Social.
És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent.
L’Auxili Social fou una organització de “socors” creada després de la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, englobada en la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Com remarca el propi Carlos Giménez eren institucions “perverses, corrompudes, marginals,… a l’igual que la resta de l’Espanya de la postguerra” de les que s’esmenten al menys nou: Paracuellos (Hogar Batalla del Jarama), Chipiona, Hogar General Mola,…
Els personatges es podrien classificar en tres grups diferents, els treballadors dels Llars d’Auxili Social, els xiquets, i els seus familiars però, en realitat només es redueixen a dos grups, els opressors i els oprimits. En cadascun d’ells es desenvoluparan diferents històries en base als caràcters de les persones que els protagonitzen.
D’una banda tenim els pares que, després d’ésser vençuts en una guerra on perderen la llibertat que atorgava la II República, hagueren de suportar la “neteja” ideològica i l’estigma que suposava militar en l’exèrcit perdedor. Es per això que han de recórrer al suborn per oferir als seus fills un mínim de dignitat i comoditats. Aquests familiars seran els que portaran l’esperança d’un futur millor, i els que deixaran tristesa en acabar-se la visita dels diumenges… Açò es pot veure en diverses vinyetes, com aquella en que una mare li donava diners a l’instructor: “tenga Antonio, para tabaco…”, per tal que fera la vista grossa i li permetera portar menjar al fill, fet prohibit per la direcció de la Llar…
Dins del mateix grup, però ben diferenciats dels anteriors, tenim als xiquets que mal viuen als Llars d’Auxili Social. Son fills de vençuts, i ho saben i per si de cas se’ls oblida, la misèria, les pallisses i les humiliacions els ho recorden dia rere dia.
També entre aquest grup podem veure diferents personatges, trobem als orfes dels dos pares o d’un d’ells, als fills de pares malalts que es troben en sanatoris, als que tenen a pares en presons per rojos, el que més corria, el que més abusava, el que millor pintava, el més jamado (protegit, mimat)… però, tots amb un factor comú, la necessitat d’unir-se per donar-se un poc de calor humà uns a altres, i la necessitat de defensar-se de les agressions externes.
Es remarcable observar que existeixen activitats que interessen especialment a la majoria dels xiquets, com son la lectura i creació de còmics, els curritos i les obres de teatre,… Es tracta en tots els cassos d’activitats en les quals els propis xiquets podien fantasiar, evadir-se i somiar amb altres mons més idíl·lics, trencant la rutina de la seva misèria; i, perquè no, per tractar de treure un mínim de rendiment, “¡Atención, atención! ¡los que quieran ver una función de curritos que vayan al cuarto de los paquetes! ¡Se avisa que hay que pagar diez céntimos o un pedazo de pan o un higo o algo…”, malgrat que no sempre fora el desitjat “- ¿Cuánto hemos sacado, Jose? – Cincuenta céntimos y dos higos – ¡Qué poco! – Claro, pero si nadie tiene nada.”
Tanmateix, no podem oblidar que son xiquets, i que viuen en un context cruel i molt dur, i que, per tant, també conviu en ells la llei del més fort, i les renyes i enfrontaments entre ells, també era el pa de cada dia…
Per últim, tractarem el grup dels dominadors, representat per les figures de l’instructor, les guardadores, la directora, infermeres,… Tots ells segueixen el mateix patró de seguidisme cec cap a l’estament que els dona el poder, malgrat ser un poder tan irrisori com es el de dominar a uns menors. I ho fan a base de pallisses i fer-los patir fam i als seus pares pel xantatge emocional que suposa tindre als fills en les seves mans, controlant el seu benestar.
Ens trobem en una Espanya, tal i com diu Carlos Giménez, en la que “era completament normal i quotidià que en les escoles els mestres maltractaren als alumnes, … i en les cases els marits atonyinaren a les seves dones i els pares apallissaren als fills…”, i com no, en les llars d’auxili social, això no era diferent. Aquesta violència es manifesta molt sovint. En uns casos era psicològica, com el fet d’obligar a corregir les cartes abans d’enviar-les a les famílies; en altres, era física, podent produir-se per simple divertiment dels educadors, pel fet de desobeir a l’autoritat o simplement perquè era la única forma que entenien d’educar. Després, dissimulaven els colps obligant als xiquets a portar una jaqueta quan rebien la visita dels seus, per tal que no es veren les marques dels colps.
Dins del mateix grup tenim també als retors, que prediquen una fe i en el seu comportament mostren una altra totalment oposada, per tal de mantenir les prebendes i l’estàtus que el poder li ofereix. Així, són fonamentals les oracions i els valors de la fe catòlica, en un marc militaritzat que tracta de dominar les idees de la població. Al mateix temps cal fer notar que a penes es dona importància a les classes, als mestres, ni a res que tinga a veure amb cultura, pensament o afany de superació.
Els valors d’aquell moment que tenia la societat com a prioritaris anaren canviant amb el temps. L’educació i els costums es feren menys rígids fins que “gràcies a l’adveniment de la democràcia i a les noves formes de l’estat del benestar, a l’increment dels sectors de població marginal i, principalment, a la consciència de responsabilitat enfront dels nous problemes derivats de la convivència” (Petrus, 1997) començà a madurar l’Educació Social com l’entenem avui.

Todo Paracuellos…

D’ací poc, promet escriure una reflexió profunda sobre el còmic Todo Paracuellos de Carlos Giménez…

Una lectura que ja de per si, recomane a tothom…

Ara, ja es tard per fer aquest anàlisi, però, han hagut moltes coses que he deixat de banda per fer la PS Virtual… maleïda extensió tan reduida…

És un còmic per llegir, tal volta no tot d’una, però, si poc a poc, sense perdre eixa inquietud… És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent…

Si, promet fer una reflexió al voltant d’aquesta lectura, però, no ara… esperem fins demà!