I Jornades d’Educació Social #edsocialuoc

750 km després vaig tornar a casa, un poc cansat de conduir, però, content i motivat pel dia passat…

Com molts sabeu, dissabte 12 de novembre tingueren lloc les I Jornades d’Educació Social: Històries, imatges i experiències d’una professió, a Can Bordoi, en Llinars del Vallès, allò que vaig tractar de promoure pel twitter com a #edsocialuoc.

He de reconèixer que em sent una persona afortunada pel fet de viure a València, vaig gaudir de l’experiència de poder passar la nit prèvia a Can Bordoi en la seva gent… Increïble l’experiència!!

Continua Llegint

Todo Paracuellos, altra vegada un record…

En només dos dies 95 persones han visitat aquest blog, i només volia agraïr-vos les vostres lectures…

He estat repassant els motius de cerques que surten a les estadístiques del blog, i he vist que el post en que analitzi el còmic de Todo Paracuellos ha rebut la gran majoria de visites… pillines!!! 😛

Clar, també es cert que si al google poseu coses com todo paracuellos miquel rubio domínguez, és normal que vos envie al meu blog… També heu accedit cercant en google anàlisi/assaig/prova virtual/… de todoparacuellos, o simplement cercant informació sobre les proves de síntesi…

Que siga aquesta entrada per agraïr-vos les vostres lectures, i per esperar que torneu en algun que altre moment… Torne a recordad, que s’accepten comentaris al blog…

I, ara ja marxe, després tornaré vull compartir altres coses que van ocòrrer ahir, així que… ja vos contaré!!! Només espere que hagen estat utils per a vosaltres les meves aportacions, de Todo Paracuellos, i que tingau un bon final de semestre, i una bona PS virtual d’història de l’educació social. 😛

Todo Paracuellos, ara si que si…

Todo ParaCuellos, de Carlos Giménez, narra les històries d’uns xiquets als Llars d’Auxili Social, al temps que recorda la història de la postguerra espanyola, la dels vencedors i els vençuts. Narra les històries de molts xiquets, orfes a causa de la Guerra Civil Espanyola, provenents de famílies desestructurades, pobres, fills de pares presidiaris,… i acollits als Llars d’Auxili Social.
És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent.
L’Auxili Social fou una organització de “socors” creada després de la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, englobada en la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Com remarca el propi Carlos Giménez eren institucions “perverses, corrompudes, marginals,… a l’igual que la resta de l’Espanya de la postguerra” de les que s’esmenten al menys nou: Paracuellos (Hogar Batalla del Jarama), Chipiona, Hogar General Mola,…
Els personatges es podrien classificar en tres grups diferents, els treballadors dels Llars d’Auxili Social, els xiquets, i els seus familiars però, en realitat només es redueixen a dos grups, els opressors i els oprimits. En cadascun d’ells es desenvoluparan diferents històries en base als caràcters de les persones que els protagonitzen.
D’una banda tenim els pares que, després d’ésser vençuts en una guerra on perderen la llibertat que atorgava la II República, hagueren de suportar la “neteja” ideològica i l’estigma que suposava militar en l’exèrcit perdedor. Es per això que han de recórrer al suborn per oferir als seus fills un mínim de dignitat i comoditats. Aquests familiars seran els que portaran l’esperança d’un futur millor, i els que deixaran tristesa en acabar-se la visita dels diumenges… Açò es pot veure en diverses vinyetes, com aquella en que una mare li donava diners a l’instructor: “tenga Antonio, para tabaco…”, per tal que fera la vista grossa i li permetera portar menjar al fill, fet prohibit per la direcció de la Llar…
Dins del mateix grup, però ben diferenciats dels anteriors, tenim als xiquets que mal viuen als Llars d’Auxili Social. Son fills de vençuts, i ho saben i per si de cas se’ls oblida, la misèria, les pallisses i les humiliacions els ho recorden dia rere dia.
També entre aquest grup podem veure diferents personatges, trobem als orfes dels dos pares o d’un d’ells, als fills de pares malalts que es troben en sanatoris, als que tenen a pares en presons per rojos, el que més corria, el que més abusava, el que millor pintava, el més jamado (protegit, mimat)… però, tots amb un factor comú, la necessitat d’unir-se per donar-se un poc de calor humà uns a altres, i la necessitat de defensar-se de les agressions externes.
Es remarcable observar que existeixen activitats que interessen especialment a la majoria dels xiquets, com son la lectura i creació de còmics, els curritos i les obres de teatre,… Es tracta en tots els cassos d’activitats en les quals els propis xiquets podien fantasiar, evadir-se i somiar amb altres mons més idíl·lics, trencant la rutina de la seva misèria; i, perquè no, per tractar de treure un mínim de rendiment, “¡Atención, atención! ¡los que quieran ver una función de curritos que vayan al cuarto de los paquetes! ¡Se avisa que hay que pagar diez céntimos o un pedazo de pan o un higo o algo…”, malgrat que no sempre fora el desitjat “- ¿Cuánto hemos sacado, Jose? – Cincuenta céntimos y dos higos – ¡Qué poco! – Claro, pero si nadie tiene nada.”
Tanmateix, no podem oblidar que son xiquets, i que viuen en un context cruel i molt dur, i que, per tant, també conviu en ells la llei del més fort, i les renyes i enfrontaments entre ells, també era el pa de cada dia…
Per últim, tractarem el grup dels dominadors, representat per les figures de l’instructor, les guardadores, la directora, infermeres,… Tots ells segueixen el mateix patró de seguidisme cec cap a l’estament que els dona el poder, malgrat ser un poder tan irrisori com es el de dominar a uns menors. I ho fan a base de pallisses i fer-los patir fam i als seus pares pel xantatge emocional que suposa tindre als fills en les seves mans, controlant el seu benestar.
Ens trobem en una Espanya, tal i com diu Carlos Giménez, en la que “era completament normal i quotidià que en les escoles els mestres maltractaren als alumnes, … i en les cases els marits atonyinaren a les seves dones i els pares apallissaren als fills…”, i com no, en les llars d’auxili social, això no era diferent. Aquesta violència es manifesta molt sovint. En uns casos era psicològica, com el fet d’obligar a corregir les cartes abans d’enviar-les a les famílies; en altres, era física, podent produir-se per simple divertiment dels educadors, pel fet de desobeir a l’autoritat o simplement perquè era la única forma que entenien d’educar. Després, dissimulaven els colps obligant als xiquets a portar una jaqueta quan rebien la visita dels seus, per tal que no es veren les marques dels colps.
Dins del mateix grup tenim també als retors, que prediquen una fe i en el seu comportament mostren una altra totalment oposada, per tal de mantenir les prebendes i l’estàtus que el poder li ofereix. Així, són fonamentals les oracions i els valors de la fe catòlica, en un marc militaritzat que tracta de dominar les idees de la població. Al mateix temps cal fer notar que a penes es dona importància a les classes, als mestres, ni a res que tinga a veure amb cultura, pensament o afany de superació.
Els valors d’aquell moment que tenia la societat com a prioritaris anaren canviant amb el temps. L’educació i els costums es feren menys rígids fins que “gràcies a l’adveniment de la democràcia i a les noves formes de l’estat del benestar, a l’increment dels sectors de població marginal i, principalment, a la consciència de responsabilitat enfront dels nous problemes derivats de la convivència” (Petrus, 1997) començà a madurar l’Educació Social com l’entenem avui.

Todo Paracuellos…

D’ací poc, promet escriure una reflexió profunda sobre el còmic Todo Paracuellos de Carlos Giménez…

Una lectura que ja de per si, recomane a tothom…

Ara, ja es tard per fer aquest anàlisi, però, han hagut moltes coses que he deixat de banda per fer la PS Virtual… maleïda extensió tan reduida…

És un còmic per llegir, tal volta no tot d’una, però, si poc a poc, sense perdre eixa inquietud… És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent…

Si, promet fer una reflexió al voltant d’aquesta lectura, però, no ara… esperem fins demà!

L’EVOLUCIÓ DELS EDUCADORS SOCIALS… conclussions…

Volia compartir hui en vosaltres les conclussions que vaig extreure al fer la PAC d’història… si, eixa que em va saturar durant uns quants dies, i que hui han publicat la nota, una B… content…
Ací vos deixe les meves conclussions,
L’Educació Social en el món universitari és molt recent, malgrat això, els conceptes “educació” i “social” es remunten a temps immemorables…
Fins el s. XVI no es pren consciència de tractar a aquells col·lectius més desfavorits de la societat. Hem pogut veure com aquest tractament a aquests col·lectius ha anat desenvolupant-se al llarg de la història, canviant les actituds d’aquells que tenien cura. Hem passat de l’educador caritatiu – voluntarista, l’educador moralista, l’educador socorrista fins l’educador professional de caràcter pedagògic, en unes funcions, competències, àmbits laborals, principis,… ben definits tal i com el coneixem actualment.
Aquests canvis han estat produïts per la implicació que poc a poc ha anat agafant l’Estat pel correcte desenvolupament dels seus conciutadans, amb el submergir del concepte de l’Estat de Benestar que hui en dia coneixem, i sense deixar de costat el clar objectiu de recolzar i ajudar a aquells individus i col·lectius més desfavorits.
L’exercici professional de l’educació social respon a una demanda social actual. Avarca diversos àmbits d’intervenció com son família i educació, dona, infància protegida, joventut, tercera edat, marginació i inserció social, educació i salut comunitària, discapacitat, animació sociocultural, educació intercultural, polítiques municipals, ciutadania i desenvolupament comunitari,…
Per tot això, queda clar que l’educació social, dona resposta a les demandes de participació social, i a les necessitats d’integració social de col·lectius molt diferenciats, així com dona resposta a les necessitats de l’accés a la cultura, al benestar i a la qualitat de vida de la població en general, no només d’aquella en situació de risc.
La nostra professió no es pot quedar estancada en aquesta societat, en aquest moment. A l’igual que la societat avança, l’educació social necessita avançar per anar cobrint totes aquelles noves demandes que puguen sorgir… com sabem, l’educador social acompanya a aquella persona a la qual se l’ha trencat el seu projecte de vida, i, malauradament, sempre existiran persones les quals passaran per situacions de trencament dels projectes de vida.
           No voldria finalitzar aquestes conclussions sense recordar a Benavent, el qual afirmava que “l’ideal últim de l’educador social, l’objectiu mai escrit, hauria de ser la desaparició de la seva professió”, trobant així la utopia de la societat sense cap tipus de necessitats i carències que resoldre…