Intervenció de drogues a les presons… marc teòric.

No existeix una única intervenció de drogues a la presó, ja que hi intervenen diferents variables molt rellevants, per tant, per tal de poder portar-la a terme, caldrà tenir molt en compte aquestes variables com són la relació entre el subjecte i el consum de substàncies, la incidència que això té amb la delinqüència, l’exclusió i la marginació, l’espai institucional, l’objectiu de la inserció social,… (Garín, 2012: 115).

Per tal d’actuar en la intervenció de drogues a la presó, caldrà situar la presó en xarxa amb les institucions socials, és a dir, caldrà situar la presó en el moment actual, sense perdre de vista que la presó és un espai tancat.

A l’igual que a qualsevol intervenció, serà de vital importància comprendre l’encàrrec institucional, tasca que sempre hem vist complexa per a la nostra professió. Per tal de realitzar això caldrà ajustar els objectius, ajustar les propostes a l’espai i als professionals, admetre suggeriments per poder generar una proposta consensuada entre els diferents actors que hi participen, establir principis de qualitat democràtica en la presa de decisions, conèixer i adequar l’espai d’intervenció als objectius i les activitats previstes, i participar en les plataformes de debat en relació amb el medi penitenciari (Garín, 2012:117), així com incidir en les polítiques d’actuació que es configuren.

Tanmateix serà necessari integrar la formació en l’activitat professional, prestant formació contínua, així com establir vincles amb els diferents actors professionals per tal d’anar tots en el mateix camí.

Per últim, i no menys important, caldrà perseverar contra la inhibició i la queixa, és a dir, caldrà ser un queixica constructiu i no pas un queixica compulsiu.

Anuncis

Tornar a la llibertat…

En aquest documental se’ns mostra la realitat del Joan i del Contreras a la presó, així com de les seves relacions exteriors.

Abans però, de vincular aquest documental amb la teoria, no voldria deixar passar l’ocasió per criticar un dels aspectes que hom pot apreciar al vídeo, en ell i en un moment donat, una treballadora social, li comenta al Contreras “A ti te vamos a pedir en un momento, que dejes de ser un preso que lleva un montón de años, para ser una persona normal que vive en la calle,… es un abismo”. A l’igual que quan en acció socioeducativa i diversitat funcional apreníem que no és correcte distingir entre minusvàlids, discapacitats,… i gent “normal”, pensem que en aquest cas tampoc ho és, i menys, per part d’un professional de la intervenció socioeducativa com ho és el treballador social, donat que sinó no s’aconseguirà la finalitat màxima que cerca qualsevol institució penitenciària, és a dir, la plena reinserció.

D’altra banda, al vídeo hem pogut observar allò que s’apuntava a la teoria de que mitjançant el control permanent i exhaustiu dels interns es pretén afavorir el canvi dels subjectes (Garín, 2012:96), així com l’aïllament total amb el món exterior. Aquest control ho podem veure al endinsar-nos en qualsevol de les presons que es veuen al documental, així com en la figura professional de Santi, i és de remarcar el primer contacte del Contreras amb el món exterior, quan no coneix el funcionament d’un mòbil, la targeta sanitària,…

Tanmateix, podem pressuposar l’actuació del voluntari com a membre d’alguna ONG, com a figura complementària de la intervenció pública.

Per últim, però, pense que no acaba de mostrar molt de la figura del drogodependent, si més no, els dos protagonistes entrarien dins del perfil de drogodependent (Garín, 2012: 108), no veiem més enllà que ambdós coincideixen en que es tracta d’una falsa via de fuita per tal de lluitar contra la baixa moral, però, no veiem més que una reunió amb una psicòloga per tal de veure l’evolució i l’adaptació al món exterior.

Des d’ací, recomanar veure altres documentals de “A la presó”, ja que potser a altres dels documentals s’observa més sobre la situació de persones drogodependents dins de les presons, o dels programes amb els quals s’hi treballa, però, en aquest cas, hem pogut apreciar el control i aïllament dels presos, com gestionen les seves eixides al món exterior, com es preparen mitjançant tallers professionals per tal d’aconseguir la reinserció dels nostres personatges.

Ací teniu més enllaços d’alguns d’aquests documentals:

L’home com a ser de projecte.

En aquesta reflexió, ens anem a centrar en l’afirmació de Sartre de que “l’home és un ser de projecte”.

Primerament, volem aclarir i refrescar alguns conceptes, és per això que hem de tindre en compte que l’home és biològic i cultural, ambdòs aspectes, implicats en qualsevol procés de sociabilització. Ara bé, que l’home siga biología, no significa que s’esgote en ella, l’home és també cultura, i aquesta no és com la biología sinò que es tracta d’una forma de capacitats que requereixen de la història per tal de manifestar-se; es per això que quan aquestes capacitats es fan efectives, podem parlar d’HOME.

El terme “projecte” prové del llatí projicere, especialment su participatiu projectum, que indica l’acció de tirar endavant[1]. Aquest projecte, té un clar significat de predicció i de precisió, ja que, com deia J. F. Dortier, “un projecte es distingueix d’una esperança d’una simple aspiració”; és per tant, el projecte el que possibilita que estiga el subjecte, però, al mateix temps, sense subjecte no hi haurà projecte, ja que el subjecte és el productor de l’acció intencionada que ha de conduir-lo a la consequció dels seus objectius.

Continua llegint

Drogues, argot i educació social…

Personalment, considere que és fonamental que l’educador o educadora social conega l’argot corresponent. Fa no molt, vaig participar al I Observatori de Drogodependències del País Valencià, i personalment, no estava (ni estic) massa adentrat en aquest món… per tant, en moltes reunions, explicacions, em veia desorientat i havia de cercar informació

Però… una història és conèixer-lo, saber de què t’estan parlant, però, pense que ben diferent és emprar-ho. Està clar que el vocabulari ha de ser comprensible i allunyat de tecnicismes, però, pense que cal tenir cura amb no caure en emprar argot per tal de cercar una proximitat o millor comprensió, ja que:

  • L’argot és limitat, i per tant, no són gaire expressius. Per exemple, sería molt genèric dir que aquesta substància és “xunga”, però, poc informativa.
  • L’educador o educadora social serà la persona encarregada en aportar-li pautes, coneixements, recolzament,… que un “colega” no podrà aportar-li, per tant, també s’ha de marcar amb un llenguatge diferent.
  • En moltes ocasions, els educadors i educadores socials no dominen el llenguatge d’argot, i per tant, les seves intentones en aquest ús poden avocar al ridícul i a la pèrdua de capacitat d’influència.
  • Si, el nostre objectiu també és allunyar a la persona decertes activitats o consums, difícilment aconseguirem aquest objectiu amb un llenguatge que precisament marca aquesta vinculació.

En quant al vincle, cal remarcar que la cultura i el llenguatge, formen, transformen i caracteritzen els subjectes. Quan s’estableix una relació educativa, el llenguatge és el principal vincle, per tant, queda clar que la qualitat d’aquest condicionarà tota la relació educativa. Per tant, cal remarcar que no tot és blanc ni tot és negre… Pense que l’educador o educadora social ha de saber ballar entre el seu ús i el seu no ús… No podem ser taxants en quant al seu ús, per tant, caldrà saber apropar-se als usuaris, però, no fer-ne un mal ús d’aquest. A més, també cal remarcar que una de les finalitats de l’educació social passa per dotar als subjectes dels coneixements, pràctiques, valors i hàbits de comunicació i llenguatge propis de la seva època, per tant, els subjectes hauran d’adquirir i emprar un llenguatge normalitzat per tal de comunicar-se amb el seu entorn social en general.

Funció de l’Antropologia Pedagògica a les societats fragmentades.

L’antropologia, és la ciència que estudia l’ésser humà de forma holística. Combinant en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals, socials i humanes, l’antropologia és, sobretot, una ciència integradora. Se la pot definir com la ciència que s’ocupa d’estudiar l’origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i les maneres de comportament socials a través del temps i l’espai, és a dir, del procés biosocial de l’existència de la raça humana. Es distingeix d’altres disciplines per la seva èmfasi en la relativitat cultural, la examinació a profunditat del context i les comparacions transculturals.

Analitza l’home en el marc de la societat a què pertany, com a executor de cultura i, alhora, com a producte de la mateixa; el concepte de cultura és bàsic en antropologia. Es considera que la cultura és un tret bàsic de la natura humana, i que l’home té la capacitat de concebre el món de manera simbòlica, d’aprendre i de transmetre símbols, i de transformar el món, i ell mateix, utilitzant aquests símbols.

Es distingeixen dos ramificacions de l’antropologia, la social i la cultural. L’antropologia de l’educació formarà part de l’antropologia cultural i es nodrirà de tres fonts: l’estudi de l’home, la filosofia i els fonaments de l’educació.

En un primer moment es denominà antropologia pedagògica, però, posteriorment passà a definir-se com antropologia de l’educació amb un sentit més ampli, referit a la formació integral de la persona.

Continua Llegint

L’ètica de la complexitat i el codi deontològic

Ètica prové del grec éthos, que significa comportament, hàbits, costums (2011: 53). Entenem per ètica allò que respon al que és bo en interès d’un mateix (ja sigui un “jo” o un “nosaltres), és a dir, podríem pensar en una mena de codi obert de normes civils, o dit d’altra manera, l’ètica serà la ciència encarregada d’estudiar i de pensar el contingut de la moral, entenent com a moral allò que és bo per a tothom, aquell conjunt de principis, normes, preceptes, valors i actituds sobre la manera de comportar-se per portar una vida que es considera bona i justa (2011:53). Tanmateix, hem pogut observar que a l’igual que la societat ha anat evolucionant, en ella la ètica i la moralitat també ho han anat fent, per exemple, antigament (fins fa no molts anys), la dona estava relegada a un segon plànol; aquesta no podia ser part activa de la societat, i estava sotmesa a les decisions dels barons que l’envoltaven; aquest fet, en la seva època (o en altres cultures) estava ben vist pel conjunt de la societat, fins que aquesta societat va anar avançant, va anar escoltant aquelles veus contràries i va modificar les seves conductes i la pròpia acceptació d’aquesta pràctica.

Continua llegint

La figura de l’educador/a social a un CRAE.

            Un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància) i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s’estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l’ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE. El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats. El CRAE es regeix per un projecte educatiu, un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i comanda el projecte juntament amb el personal de servei necessari. Com a servei residencial està obert 24 hores al dia tot l’any.[1]

Continua Llegint

Diferències entre els serveis – projectes d’educació social i altres serveis o bens de mercat

           Tal i com hem pogut llegir als diversos materials que composen la bibliografia d’aquest resum, podem apreciar l’existència de tres sectors dins de la societat, que són el sector públic (el govern), el sector privat (empreses en ànim de lucre) i el tercer sector, on podem trobar aquelles organitzacions que no cerquen la seva finalitat lucrativa.

          Malgrat que existeix varietat d’opinions, podríem definir allò que entenem per empresa social a aquelles organitzacions o empreses que porten a terme la seva missió social principal o ambiental emprant mètodes empresarials, és a dir, tal i com remarcava en el seu article Ernesto Barrera, “el terme <<empresa>>, dins d’aquest esquema, implica aleshores un model de negoci creador de valor econòmic, és a dir, que la comercialització dels bens i serveis genera fluxos econòmics suficients per autofinançar l’activitat empresarial…” Però, malgrat de tractar-se d’una empresa, aquesta haurà de complir una mena de requisits per tar de ser denominada empresa social, en línees generals, podrem afirmar que aquests requisits seran que la seva política d’assignació dels fluxos econòmics excedents han d’invertir-se en la seva pròpia estratègia social, permetent als seus clients BOP[1] la captura de la major part del valor econòmic creat pel model de negoci.” (Barrera, 2007).

Continua Llegint

Models familiars i polítiques socials públiques

         Tal i com ens recorda Alberdi (1994: 9) “la família és la institució que connecta als individus i a la societat des del començament de la vida humana i que compleix amb una funció essencial per a ambdues: a la societat li ofereix un recolzament fonamental socialitzant a cada ésser individual i a cada un d’aquests lis obri el camí cap a aquesta amb el procés bàsic de socialització”.

         Si recordem les diverses assignatures ja cursades en aquest grau d’Educació Social, podem recordar fàcilment que el procés de socialització és un tema que sona en molta força i de forma repetitiva en els nostres materials, ja que, la família es tracta d’un procés de socialització fonamental per qualsevol. En la família, es construeix la identitat individual i social de les persones.

         Però, ara bé, la societat espanyola ha patit una transformació enorme en les quatre últimes dècades; i com no, la institució de la família també ho ha fet. La família, ja no només s’entén com es feia uns anys enrere. Afortunadament, ja no només existeix un únic model obligatori per tothom, sinó que existeixen diversos tipus de famílies, però, sense oblidar mai, que totes aquestes noves condicions, també impliquen allò que entenem pel concepte de família, malgrat, tal i com ens recorda Dolors Comas, els governs conservadors o progressistes ho tracten de mirar en lupes diferents.

Continua Llegint

Diversitat Funcional… I si fos jo??

             Començaré aquest article, aclarint que l’educació social, és un dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions mediadores i formatives, que son àmbit de competència professional de l’educador social i que possibilita:

  •  La incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social.
  • La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats de l’adquisició de béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, d’oci i participació social.[1]

             Entesa aquesta definició de la nostra futura professió, la figura de l’educador social desenvoluparà la seva tasca professional en contextos molt diversos donant resposta a les demandes que se’ls sol·licita. S’ocuparan dels camps de l’educació que no tinguen una regulació concreta, en àmbits d’intervenció educativa amb persones marginades, amb problemes socials,… Aquesta labor s’aplicarà als diferents grups d’edat i a sectors i problemàtiques on intervé l’educació social (salut, justícia, oci, serveis socials). Haurà d’actuar en aquells elements diferenciadors de la població en la qual conviu. Necessitarà coordinar el seu treball amb altres professionals, realitzant intercanvis teòrics, experimentals,… Un/a educador/a social haurà d’informar de les seves prestacions, observar i detectar necessitats, contactar i intervenir amb els subjectes de la intervenció, planificar la intervenció, implicar i coordinar-se amb la resta de professionals i contextos socials i possibilitar alternatives.[2]

Continua llegint