#29M #VagaGeneral

Aquest espai romandrà tancat demà 29 de març de 2012, mostrant el nostre recolzament a la VAGA GENERAL i a totes les manifestacions convocades. No podem permetre tant d’abús i tantes retallades per part del govern central, i pensem que la nostra posició com a agents que pretenem canviar la nostra societat ha d’estar el d’avançar i no pas el de donar passos enrere….

Per això, tant aquest blog, com el nostre facebook i el nostre twitter no els farem servir durant tota la jornada de demà, ni fotos, ni comentaris interessants durant el dia de la jornada de Vaga General,…

Tanmateix vos convide a participar activament a totes les manifestacions de les vostres ciutats, ací, al País Valencià hi hauran concentracions en:

  • València. 18.15 hores: Plaça de Sant Agustí, en la cantonada del carrer Osca. (Diverses persones de Sagunt hem quedat a les 17:30 hores a les portes de l’Ajuntament per tal d’anar a València amb cotxes i així no fer ús dels transports públics…)
  • Castelló. 18.00 hores. Plaça Maria Agustina, al quiosc de la ONCE.
  • Alacant. 18 hores: Porta de la Diputació d’Alacant.

Ens veiem demà als carrers!!!

Anuncis

I tu… t’animes?

Com molts sabeu, sóc estudiant d’Educació Social a la UOC, i aquest semestre he estat fent una assignatura en concret: Acció Socioeducativa i Diversitat Funcional, una assignatura que ens ha ajudat a obrir els ulls, a tenir una mirada un poc més crítica, a (re)pensear que si actuem, les coses poden canviar.
Gràcies a aquesta assignatura, als companys/es, al professorat, a les noves tecnologies (twitter, ziudad,…) un grup d’estudiants ens hem vist protagonistes d’un canvi. Un canvi que hem anat realitzant de forma comunitària, no teniu més que cercar l’usuari al twitter per tal de veure el nostre treball.

Tothom som persones, i en conseqüència, mereixem aquest reconeixement. TOTS/ES! Però, que passa quan la societat i/o el nostre entorn dificulten la mobilitat a algunes persones? hem de ser decidits i denunciar-ho, dir-ho en veu alta. No es tracta d’un problema d’un determinat col·lectiu, es tracta doncs, d’un problema social, i per tant, l’única solució passarà per una correcta política i un vertader canvi social.

Només en un trimestre, càmera o mòbil en mà, els i les alumnes hem vist moltes situacions que compliquen la vida diària a diferents persones. Voreres estretes per on és impossible passar en cadira de rodes, escales a les portes dels negocis locals, administracions, programes a televisió sense subtitular, plaques que encara retolen “zona per a minusvàlids”, semàfors i passos de vianants sense senyalització sonora,… situacions que incomoden o dificulten la inserció plena d’aquelles persones amb habilitats diferents.

Denunciar i voler canviar el nostre entorn, no és una pràctica assistencial, sinó la constatació del dret de tots a gaudir d’un entorn adaptat a la diversitat funcional.

Però, aquest dret que perseguim no es farà efectiu mentre no siguem molts els que fem sentir la nostra veu per tal de denunciar aquest problema social. Recordant a Confucio, “m’ho contaren i ho vaig oblidar, ho vaig veure i ho vaig entendre, ho vaig fer i ho vaig aprendre“, ara és el moment de no perdre aquest treball ja encetat. Ara ja hem començat a mirar, a participar i a denunciar, però, això no pot quedar en sac buit, ara hem de continuar treballant per una societat per a tothom. I tu… t’animes?

Aquesta reflexió ha estat també publicada als següents mitjans de comunicació:

De trens i altres històries subrealistes…

Com alguns ja sabreu, l’altre dia vaig marxar a Barcelona a passar dos nits i tres dies…

Com és costum en aquest tren, sempre arriba tard… Malgrat això, uns 15 minuts abans de que surtira de l’estació de Sagunt, ja estava jo preparat, esperant el tren…

La primera situació extranya va resultar que ni tan sols per megafonia, van avisar de l’entrada en la via 4 d’aquest tren… però, tot és solucionable!! Així que vaig pujar al tren, i vaig marxar cap a Barcelona…

Aquesta vegada anava més preparat, havia agafat el portàtil, i portava gravats uns quants capítols de Prison Break, ja que l’anterior viatge havia estat un poc insufrible… Passades un parell d’hores, el tren va deixar de funcionar… haviem escoltat allò de Senyors viatgers, pròxima parada Salou, quan de sobte el tren es va aturar… Passava poc de temps, quan l’interventor del tren ens confirmava que estariem un temps aturats, sense res a fer, ja que estàvem al mig d’un canyaveral i poca cosa podriem fer, ni cap autobus podria venir a “rescatar-nos” per portar-nos a Barcelona – Sants.

Ací podeu llegir la crònica que fa una companya d’aquesta situació que vam viure, i ací la de qualsevol mitjà de comunicació. Personalment em quede en la crònica que narra la companya, una xica molt agradable en la que vaig coincidir al bar de Renfe, mentres ens feiem unes cervesses, vam fer una gran colla momentànea i casual… La xicona que practicàva esports (i que dies després em trobava per facebook); Cristina, la xica que no deixava d’anotar tot a eixa xicoteta llibreta; les dues xicones de Castelló (si, Castelló, què passa?!!); el xicon de Barcelona o Aldaia, o ambdòs llocs alhora… :D; També hi havia un pare en els seus dos fills xicotets; una dona de primera classe renegant i queixant-se per tot; un home que perderia un avió i bla bla bla; una dona que ofertava treball i repartia targetes personalitzades en la seva foto; un home que deia que no es volia aturar en la seva parada, i que continuaria fins Barcelona en nosaltres, que segur que s’ho passaria millor, però, que al final es va quedar en la seva parada on la dona li esperava; una dona major argentina, que deia que al seu país això era de lo més normal; un interventor, que semblava estar més agust en nosaltres que no en la resta de passatgers i cada dos per tres venia a on estavem, al qual, al final, vam aplaudir; una cambrera, agobiada per tanta gent i tantes hores d’espera, però, que no es va posar a renegar en cap moment;…

Finalment, hora llarga després, el tren va tornar a arrancar, i a les 16.00 hores arribava a Barcelona, total, només 2:40 hores més tard de lo previst, un bon moment a una cafeteria d’un tren, i una xicona esperant-me en Barcelona… saps, no va ser forçat, però, al final sembla que sempre esperes tu!! 😛

 

 

Retorn a la UOC… funcionament del campus

23 de setembre de 2010.
Han passat dos dies des de l’inici de curs OFICIAL a la UOC, i per fí, he pogut accedir al campus virtual.
Aquest semestre m’he matriculat de 4 assignatures, i resulta estressant entrar dos dies tard i veure un fum de missatges, ja siguen de presentacions, com d’inicis d’activitats…
Puc entendre que es tracta d’un moment punctual, que tothom hem tractat d’accedir al campus virtual, però… s’imagineu a una Universitat presencial que passaría si no hi hagueren aules? Si estigueren totes tancades? O que no pugueren accedir perquè les portes estàn trencades…
He llegit per fòrums que es tracta d’un fet que succeeix tots els inicis de semestres… Personalment, només m’ha passat aquest semestre, però, la UOC no és conscient d’aquest problema? No existeix cap forma de sol·lucionar-ho? Esperem que la UOC prenga consideració i realitze allò necessari per tal de poder donar un servei de qualitat, ja que també ens ho estàn cobrant, no?

L’animació…

Divendres passat va acabar l’Escola d’Estiu que coordine al poble on treballe…
Ja fa anys que continue pensant lo mateix, on està l’ANIMACIÓ?? On trobem eixos animadors, monitors, animadores i monitores que quan jo feia les pràctiques, fa uns quants anys, si existien?
Cada any tinc la mateixa discusió en aquests joves (com jo, més majors o més menuts) que entren a treballar per un mes… Què ha passat en allò de fer un GRAN JOC? En ballar? En disfressar-se? Sera que al meu poble existeix una genètica completament diferent a la resta del món, o que ja no existeix l’ANIMACIÓ com toca?
No voldria donar la sensació d’estar descontent amb el personal que ha estat treballant, ni molt menys, però, si és cert que trobe molt a faltar eixes ganes de tornar a ser xiquets per part dels joves monitors… 

Per acabar, vos deixe aquest video, que m’ha fet gràcia i he trobat en la pàgina d’una companya nostra…

Qualificacions i avaluacions personals del segon semestre

Com tots i totes sabeu, aquest segon semestre del Grau d’Educació Social a la UOC em vaig matricular de cinc assignatures…
Ha estat una experiència interessant… He pogut adeprendre moltes coses noves, i he pogut REdescobrir valors que semblava tindre amagats…
  • Psicologia del Desenvolupament: Ha estat una assignatura molt de llibre… Hem tractat les diverses etapes del cicle vital. Potser, per tractar-se d’uns estudis virtuals, he trobat l’assignatura en molts casos un simple còpia i pega del llibre Psicología del Ciclo Vital… Malgrat això, ha estat interessant per recordar certs conceptes que ja vaig treballar al llarg del mòdul de grau superior TASOC… QUALIFICACIÓ: NOTABLE
  • Pedagogia Social: Aquesta assignatura m’ha semblat especialment interessant. He aprés moltes coses noves, i m’ha permès descobrir moltísim… Vam començar des de lo bàsic, des de les definicions de la Pedagogia Social, per anar endintsant-nos en les funcions que aporta aquesta ciència i en fets històrics i reals d’aquesta ciència… QUALIFICACIÓ: MATRICULA D’HONOR
  • Mètodes i tècniques d’investigació socioeducativa: Des de l’inici fins al final, ha estat una assignatura que m’ha semblat molt senzilla, però, que no m’ha aportat res… És per això, que la vaig mig deixar de banda… El consultor poc participatiu, l’assignatura sense molt de trellat… Vam tractar l’enfocament qualitatiu i quantitatiu, l’observació participativa i la investigació – acció… Com deia, personalment, no li he dedicat molt de temps… Els treballs eren grupal, i no he caigut en un bon grup… i, sobretot, ha estat una assignatura que no m’ha agradat ni motivat. QUALIFICACIÓ: APROVAT
  • Història de l’Educació Social: M’ha apassionat… M’ha encantat fer d’investigador… De passar certes hores en la biblioteca municipal cercant informació extra… de llegir-me el còmic Todo Paracuellos, de cercar informació sobre els inicis de l’educació social, i el seu passat… De descobrir el ahir per tractar de millorar el demà… QUALIFICACIÓ: NOTABLE
  • Educació Intercultural: Molt interessant… Aquesta assignatura no ha estat molt teòrica, però, si molt reflexiva… La consultora molt agradable, i sempre fent-me REpensar i REmirar cap endins… Valors, conceptes, sensacions i situacions… Perfecta… QUALIFICACIÓ: EXCEL·LENT

Ara… a pensar de quines assignatures vull matricular-me per al proper semestre…
Salutacions… i perdoneu que a l’estiu no siga molt per ací…

Funcionarios públicos y sueldos congelados

En 1956, Dolores Medio escribió “Funcionario público”, novela desgarrada donde se narran las penurias de Pablo Marín, funcionario atado a un sueldo mísero que malvivía en un cuartucho junto a su mujer.
Tras las décadas siguientes de desarrollo, la figura del empleado público casi indigente, trasunto del cesante de novelón galdosiano, fue poco a poco hundiéndose en el olvido.
Pero en los últimos días, la cloaca política y mediática neoliberal ha babeado de placer ante los ecos de una posible congelación salarial a los funcionarios. Sin embargo, nada sería más injusto que pasar la factura de la crisis a este colectivo.
Así, en los momentos de hervor económico y ladrillazo, un encofrador podía duplicar el sueldo de un Técnico Superior de la Administración, y para conseguir que un albañil viniera a casa había, poco menos, que apuntarse en una lista de espera y cruzar los dedos.
Mientras los funcionarios perdían poder adquisitivo y realizaban malabarismos contables con el sueldo, miles de paletos de eructo, puti club y caspa montaban una constructora y juntaban billetes de quinientos euros como cromos. Legiones de jóvenes abandonaban los estudios y dejaban sus libros escolares criando polvo mientras se pavoneaban en coches refulgentes… ¿los funcionarios? Unos “pringaos, hombre, unos “pringaos”… ¿para qué estudiar?, ¿para qué invertir?, ¿para qué innovar?…
“España va bien”.
Y mientras tantos celebraban sus ganancias entre cubatas, risas, rayas de coca y “España va bien”, miles de hombres y mujeres habían inmolado sus mejores años junto a una taza de café cargado, un flexo y un temario de oposiciones. Con los codos clavados en una mesa, viendo la vida desfilar a través del claroscuro de un ventanal, a la espera del momento crucial y temible de los exámenes.
Pues bien, ahora resulta que, según los neoliberales, los efectos de aquellos excesos han de pagarlos los “privilegiados funcionarios”, precisamente el colectivo que apenas se benefició del auge económico y que, por supuesto, no provocó la crisis.
Según ese planteamiento no pidamos cuenta a las entidades bancarias que prestaron dinero sin las debidas garantías. No pensemos que las ganancias obscenas de la especulación acabaron en paraísos fiscales. No indaguemos en ayuntamientos y comunidades que dilapidaron millones encargando obras absurdas que enriquecieron a empresarios. No, no… todo esto que lo paguen los funcionarios.
Sí, los funcionarios, aquellos “pringaos” durante los años del falso esplendor económico.
Sí, el juez que sacrificó como poco cinco años en una oposición terrorífica (aparte de los cinco de carrera) para ganar menos que muchos fontaneros. Sí, los miles de opositores que hubieron de recurrir al Lexatín, el policía que se juega la vida por mil quinientos euros mensuales, el auxiliar que no gana más de novecientos… ¡resulta que estos han de pagar la crisis y son unos “privilegiados”!
Gustavo Vidal Manzanares es jurista y escritor