21 de setembre, #DiaMundialAlzheimer

El 21 de setembre es celebra el dia mundial de l’Alzheimer, data escollida per l’Organització Mundial de la Salut i la Federació Internacional d’Alzheimer. El propòsit d’aquesta commemoració és donar a conèixer la malaltia i difondre informació al respecte, sol·licitant el recolzament i la solidaritat de la població en general, d’institucions i d’organismes oficials. Segons la pròpia Federació, cada 4 segons una persona és diagnosticada de demència, i s’estima que per a l’any 2050, més de 100 milions de persones patiran aquesta malaltia… Malaltia que a dia de hui afecta a més de 3’5 milions d’espanyols (entre els propis malalts i els seus familiars).

El lema d’enguany és “Esforç compartit”. Farà falta que tots i totes ens fiquem a remar en el mateix sentit, per tal de construir una Política en majúscules que permeta eradicar aquesta malaltia, però, fins eixe moment, caldrà que entre tots i totes treballem per dignificar la vida d’aquells que actualment l’estan patint, i estan convivint amb ella.

Però, aquest dia, recordant i tenint present aquesta malaltia, no només puc pensar en un futur, sinó que tampoc puc deixar de pensar en tu… Recordes com va començar tot això? Recordes com vares començar a oblidar xicotetes accions, paraules, expressions,…? Recordes com desdibuixares a alguns familiars, amistats,…? Recordes les hores que invertíem en recordar els dies anteriors? Recordes…? Fem entre tots i totes que no deixem de recordar…

Hui, et tinc més present que altres dies, hui recordem junts moltes situacions passades, i malgrat ja no estigues ací, amb els teus,… hui et recorde amb un somriure.

Per tot això, hui volia dedicar-te aquest dia, aquestes paraules… Un bes ben fort!!

La por…

Més que la por, pense que aquest post hauria d’anomenar-se les pors, si en plural… Ja quan estava passant això que ara descriuré, m’ha vingut a la ment aquest compte de Jorge Bucay “El elefante encadenado“, compte que d’altra banda, l’altre dia ens feien visionar al curs de disseny social que em vaig matricular

Continua llegint

Un últim adéu…

Dilluns 6 de febrer de 2012, 3:40 hores de la nit, una nit gelada i en un aire que espantava a qualsevol… Va estar eixe moment quan vares decidir abandonar aquest món, i emprendre un nou viatge cap a un parany que desconeixem, però, en el qual creies…

Enrere ha quedat aquell 19 de gener que et portàvem a l’hospital perquè estaves avisant que marxaves… Enrere han quedat aquestes dues setmanes i mitja que has estat lluitant per aferrar-te als últims minuts, per encara dedicar-nos alguns últims somriures, algunes últimes besades i moltes encaixades de mans…

Però, tot això ja ha passat, i hui, mentre et pujava al nínxol, mentre et deia l’últim adéu, no podia pensar en això, hui jo estava trist, hui pensava en el demà, en saber que no estaràs, que has marxat, i… que ja no podrem fer tantes i tantes coses que abans fèiem tu i jo… que, en definitiva, et vaig a trobar a faltar, i molt…

Continua llegint

L’acompanyament…

Serà part de la nostra futura tasca, no diré que no, però, aquest acompanyament, aquest en concret se’m fa costa amunt… Em faig la idea com si estiguera pujant una muntanya molt elevada, en una roca de grans dimensions nugada al meu cos… i com pesa la jodia!!!

No vaig a presentar-lo una altra vegada, ja ho he fet en moltes i moltes ocasions… però, hi ha dies que vaig a passar la vesprada en ells, i dies que vaig a passar la vesprada en ells… I hui, hui és un dels segons.

Continua Llegint

Alzheimer

            Quan la discapacitat toca a la teva porta… de sobte, sense adonar-te, sense esperar-la, sense haver-te avisat prèviament “ei, que vaig, ves preparant-te…”, res…

            Ell és J.R.G, va nàixer un 9 de febrer de 1925. Va emigrar d’un poble de Ciudad Real per instal·lar-se en Sagunt, ell encara ho recorda “era jo ben jove, quan uns em varen dir, vols anar a València a fer camins? I jo necessitava treballar, així que vaig agafar els trastos i al poc de temps, ja havia comprat una casa perquè vingueren la meva dona i la meva filla”. Després de molts anys de molta activitat, al voltant dels 83 anys, els metges van dir als seus familiars que patia una lleugera demència senil… No serà fins els 85 quan els metges li diagnostiquen la malaltia de l’Alzheimer. Actualment, aquesta malaltia li ha fet canviar per complet. Podem definir aquesta malaltia com “degeneració de les neurones lligada a la vellesa que té com a conseqüència la pèrdua de les facultats intel·lectuals […] El símptoma inicial és la pèrdua de memòria, primer dels moments més propers. Aquesta amnèsia pot ser tan important que arriba a impedir poder tenir una conversa, perquè es perd molt sovint el fil i el context.”[1] I continua parlant d’efectes que provoca: “certa desorientació, perden les referències dels llocs familiars, del temps… arriben a no recordar el dia de la setmana, l’any, el nom de personatges notoris. Finalment, l’afectació és global i totalment invalidant, necessita suport i atenció intensa i constant.”[2], per tal d’acabar amb la conclusió “les famílies amb una persona afectada d’Alzheimer necessiten serveis de suport”[3].

No és societat per a majors…

Vivim en una societat que li dóna l’esquena als nostres majors,… això és un fet i no una opinió… El problema que suposa aquest col·lectiu es planteja fins i tot en allò més elemental: no sabem ni com referir-nos a ells/es: Tercera edat, persones majors, vells, avis, ancians, gent gran,… Cada expressió té les seves connotacions…

El fet de ni tan sols saber com denominar a aquest col·lectiu, demostra la incertesa que patim davant els grups socialment menys afavorits o marginats… On els col·loquem? Com els valorem? Com els tractem?…

Quan algú, referint-se a una persona major, diu: “què bé, què jove està”,doncs, jo ja ho dic els meus, no estan joves, ni vull que ho estiguen, són majors i ho estan. Al comentar allò de “què bé, què jove està” estem afirmant (conscient o inconscientment) que allò realment que està bé és ser jove.

Continua Llegint

Setembre

Un mes nou s’inicia. L’estiu està a punt de finalitzar. Aquest mes d’agost ha estat compicat. Les persones ens compliquem massa, jo crec. Cal ser més realistes en quant a les nostres situacions que ens envolten.

Ahir vaig decidir trencar llaços definitivament en eixe problema que porte arrastrant tants i tants anys. Obviament, hauré de seguir tractant en aquesta persona, però, ara pense enfocar-ho des d’altre punt de vista… No vull continuar deteriorant-me pels comportaments i actituds d’aquesta persona. Potser, i sempre ho he valorat, és una llastima trencar relacions familiars tan directes, però, tanmateix s’ha fet ja una situació més que necessària.

Un mes nou s’inicia. L’estiu està a punt de finalitzar… Ja veurem com es va desenvolupant el setembre.

L’inici d’un nou camí… hui han estat 6 hores d’hospital…

Hui tocava encetar un nou camí en la vida del meu avi… Aquesta setmana passada li van detectar un melanoma maligne en l’esquena… Hui anàvem a València a veure quina informació ens donàven, a veure què més coses ens podien dir…

He d’iniciar aquesta entrada dient que ha estat un dia caòtic… no m’agrada veure eixa cara en els metges quan estan pensant en el meu avi… les cares diuen molt de les persones, d’allò que estan pensant, i a mi hui, no m’han agradat… Tampoc m’ha agradat passar-me vora 6 hores a l’hospital Clínic, esperant la consulta de les 11, que a la fi han estat les 14:30 hores…

A la llarga, un dia que si no haguera eixit del llit, estic convençut haguera estat prou millor…

Continua Llegint