Pere Muñoz

Pere Muñoz Sellart és mestre, educador social i psicòleg. Actualment, treballa de professor i d’orientador al col·legi SAFA d’Horta, de psicòleg al centre obert Associació Educativa Itaca – Els Vents i de professor de psicologia i coordinador de l’Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés… Tanmateix, fa de tutor a la UOC. Actualment, també està treballant sobre la seva tesi doctoral sobre Aprenentatge Cooperatiu, i ja ha realitzat diversos articles per a la revista Estris. Com podem veure, compagina la seva feina en l’educació formal i la “no formal”, com ell mateix diu “el nom m’agrada, no em considero gaire formal. Crec que és Sabina… “a las buenas costumbres nunca me acostumbraré”. Suposo que com a educador social, mestre i psicòleg vaig buscant, compartint, aprenent molt…. i posant una mica de mi i d’optimisme en un món que, per força, ha de ser millor“.

Quan parlava amb companys/es del grau d’Educació Social, una de les persones que va sorgir per entrevistar va estar el Pere Muñoz, per la seva implicació a la seva aula de tutoria… Ja han estat moltes les ocasions que he aprofitat per agrair-li la seva tasca de difusió que està realitzant vers les #edusoentrevistes, no se com ho estarà fent, però, si se que des del seu blog de tutoria, estic rebent moltes visites… Així que de nou, gràcies!!!

Malgrat que Pere té twitter, varem acordar realitzar aquesta #edusoentrevista per correu electrònic, ja que se’ns feia complicat poder coincidir un parell d’hores per realitzar-la en directe… Malgrat això, pense que no te cap desperdici aquesta entrevista, en l’intercanvi de correus, he pogut conèixer un poc més al Pere, i la veritat… gràcies Pere per les teves paraules, de totes, potser em quede en aquestes “demostres un gran interès pel Grau d’Educació Social i en el Twitter… Et conec poc, però crec que fas grans coses per la nostra professió i per un món millor (malgrat que aquesta segona part no siga tan fàcil)” i d’altres tantes, que em reserve per mi, però, gràcies!! Espere, com sempre que siga del vostre interès!!!!

Qui eres? A què et dediques? On fas feina?

Orientador i mestre a una escola SAFA Horta. Coordinador a centre obert Associació Educativa Itaca els Vents. Cap de departament com a formador de cursos de lleure a la Fundació Pere Tarrés. I Tutor de seguiment al grau d’Educació Social a la UOC.

Quants anys portes professionalment en l’educació social?

El meu primer sou com a monitor de centre obert (al Joan Salvador Gavina, Raval) va ser al 1995… Estava a mitja carrera de psicologia…

Perquè vares estudiar Educació Social? Optaves a altres alternatives?

Un profe d’Institut, em va dir una frase: “Ay del hombre de un sólo libro”… M’agrada ser un psicòleg molt educador social i un educador social amb ganes d’analitzar, de reflexionar, de crear materials… Vaig estudiar educador social, per educador, en qualsevol de les seves vessant, era la única cosa que podia ser… Encara no existeix el grau de company de viatge, oi?

En què consisteix/en el/s teu/s treball/s?

Intento compartir dubtes i anhels amb adolescents rebotats del sistema educatiu, acompanyar processos de desenvolupament humà en el centre obert i aprofitar el quotidià per “educar” alguna cosa en tots els meus àmbits.

D’altra banda, tinc una creuada personal per la dignificació i la valoració social del lleure i l’animació sociocultural com a espai educatiu privilegiat.

Des de fa any i poc, m’encanta compartir amb estudiants del grau a la UOC els seus anhels, les seves idees, les seves lluites… Un viatge increïble.

Podries qualificar el teu treball? Com ho valores?

Només puc dir que ni un sol dia de la meva feina d’educador social no hi he trobat cert sentit. Una mirada, un somriure, una baralla amb final feliç, la conversa amb un company de feina, la reflexió d’un estudiant d’educació social de la UOC…

Quina part és la que més et motiva? I quina la que menys?

El que més em motiva és el “factor humà”: veure cert progrés en els nostres infants, que agafen la vida per les banyes, que lluiten… I a sobre, tu pots estar a prop del seu procés. També em dóna vida el grup humà que representen els companys de professió. I finalment, m’agrada innovar, reflexionar, repensar la nostra feina, publicar alguna cosa de tant en tant…

La que menys, el perill de caure en la rutina i fer sempre el mateix… Confondre el quotidià amb la rutina.

Què s’exigeix o què s’espera d’un professional de l’educació social?

En el fons, que canviï el món. El seu troç de món. Que acompanyi als seus infants i que els faci creure en ells mateixos, en les seves possibilitats…. resiliència per a tothom.

I ,a l’hora, no perdre de vista el canvi social. un policia no pot pegar a un menor d’edat, ni a València ni en lloc. Crec que un educador ha de tenir “els peus a terra i el crit al cel”, la cançó torna a ser de Sabina.

Quina metodologia fas servir al teu dia a dia, en la teva tasca professional?

M’agrada molt el treball cooperatiu. Podríem resumir-lo en:

a) fer que els iguals s’ajudin entre si.

b) Interdependència positiva: per assolir els objectius, tots els del grup hi han de col·laborar i cadascun d’ells ha de ser absolutament imprescindible.

Quina metodologia has anat deixant de banda en el temps? Per què?

Bé a l’escola, es continuen veient models competitius, individualistes…. Cada vegada que un educador obra la boca, s’hauria de preguntar si el que dirà farà que l’autoestima de l’educand millori o empitjori.

La teva forma de treballar, deriva d’allò que has après acadèmicament? O és una qüestió d’aprenentatge personal?

Crec que el món Universitari ha fet un gra esforç en favor de l’Educació Social i que des de la teoria i la Universitat hi ha un cos de coneixement molt útil i necessari per a tots nosaltres. No pots ser educador ni monitor qualsevol persona, sinó aquell que s’ha format.

D’altra banda, recordo la meva primera nit a Justícia Juvenil, dos adolescents van començar a barallar-se a cops de puny, jo estava sol… això no s’aprèn, ni tan sols amb experiència, s’ha de viure. Hi ha un recorregut vital en la nostra professió.

Desenvolupes propostes innovadores? O ja està tot predissenyat?

Com et deia, hi ha molt escrit i molt ben escrit. A vegades, faríem bé en repassar tot allò que ja existeix. De totes maneres, el món i la realitat dels nostres educands, van canviant, per tant hem de seguir innovant…. Ara mateix, les xarxes socials (aquesta entrevista ho demostra) creen un repte educatiu increïble al qual encara no hi hem donat resposta.

Quines són les principals dificultats en l’educació social, a l’hora de desenvolupar propostes innovadores?

Ostres, avui m’ho posen molt fàcil. Es diuen retallades i polítiques de dretes. De totes maneres, la pitjor de les crisis és la personal. Caure en la rutina, no tenir ganes de fer res nou. Dos anys vivint a Equador, a la selva amazònica, em van ensenyar que amb molt pocs recursos es poden fer tantes coses…

Quins són els majors èxits aconseguits a l’emprar propostes innovadores?

Que la gent no es cansi, no es desmotivi… obrir la ment a educadors, monitors, pares…

Si haguessis de canviar d’àmbit, cap a quin ho faries? Perquè?

Sempre m’he mogut en infància i adolescència (especialment, en l’atenció a la diversitat, en el sentit més ampli de la paraula). Guardo molt bon record de l’experiència a Justícia Juvenil, el món penitenciari podria ser un repte molt interessant. D’altra banda, m’encantaria poder-me guanyar la vida només treballant en el món del lleure i l’animació sociocultural…. diria molt del nostre país.

Què en penses de la incidència de les noves formes de comunicació i les xarxes socials i la seva influència en la societat?

Em sembla que són un repte de present pels nostres models educatius i les maneres d’entendre les relacions humanes, l’accés a la cultura… Com a educadors hi hem de ser presents.

Les primaveres àrabs, més enllà de tota la resta de factors a analitzar, són un exemple de canvi social a partir de les xarxes… Avui la gent pot ser més lliure perquè totes les ideologies estan a l’abast d’un mòbil.

Es pot fer ús d’aquestes formes de comunicació i xarxes socials des de l’educació social? Com?

Crec que amb aquestes entrevistes ets un exemple genial de la pregunta. La xarxa permet compartir coneixements, dubtes, reivindicacions… treball comunitari a nivell virtual… Em sembla extraordinari.

Portar una aula de tutoria a la UOC, m’està resultat una experiència fascinant… em sento tan a prop de molts del estudiants, compartim un dia a dia virtual que m’enriqueix com a persona. Parlem de la professió, del món, ens recomanem llibres, pel·lícules, cançons… em sento molt unit a aquesta gent que pregunta, que busca, que recomana… de veritat, genial.

És un mitjà educatiu sense precedents. Al centre obert, estem fem una feina molt “xula” a partir dels blogs que creen els nostres adolescents.

Amb què et quedes fins ara de la teva experiència professional?

Amb noms de persones concretes que se n’han ensortit, amb nits de molt cansament físic però amb la sensació d’haver posat el meu granet de sorra i amb uns companys de professió que m’han fet millor persona.

Quina ocasió, fet, persona, anècdota,… tens més present?

Puc explicar-te’n dues?

Amb setze anys, el “quico” em va posar una navalla al coll. Saltant-me totes les normes mai li vaig explicar a ningú. Deu anys després me’l vaig trobar de festa, va estar molt content de presentar-me a la seva dona i amb els ulls vidriosos em va dir que seria pare en quatre mesos.

A l’Equador, vaig portar una nena del centre obert al dispensari mèdic, creiem que la febrada era per Paludisme. Allà vam començar a parlar amb tota la gent que esperava visita (crec que van ser sis hores d’espera)… Un pacient tenia càncer avançat, un altre estava perdent d’una amputació de cama… Es va crear un clima distès primer, i entranyable després… Vam compartir, riure, explicar, algú va portar unes cerveses… Aquella gent estava viva, vivia el present…. “Aquí la gente la pelea” m’explicava un educador argentí.

Quan et diuen, “educació social, això què és, això per a què serveix?” Què els hi contestes?

Depèn el dia. A vegades callo i somric… Altres els parlo d’un món millor… I quan estic més inspirat els pregunto si de petits algú els va acompanyar, si els van portar a jugar, si els van llegir poesia, si van ser feliços…

Què o qui ha fet que et dediques a l’educació social? Perquè segueixes enganxat a l’educació social després de tants anys?

No sé si sóc massa jove (les canes em demostren el contrari) o massa ingenu… però de tant en tant rellegeixo “El petit príncep”o “Benedetti me echa un cable”, mantinc ideals i continuo rebent molt dels infants, dels adolescents, dels companys, dels estudiants de la UOC…

Sera Sanchez deixava aquesta pregunta: “Com ressols les contradiccions entre allò que t’ordenen i allò que creus què has de fer?“

No només en l’educació social, en tota la meva vida crec que les contradiccions són part del nostre món, l’interior i el de fora. Diria que el diàleg es fonamental, amb qui ens ordena i amb nosaltres mateixos… I , això sí, no parar-se de queixar sempre. Quan llegeixo, per exemple, els teus twitters (o el d’altres estudiants com tu) on demaneu, on denuncieu… entenc que els educadors socials tenim futur i tot el sentit del món.

Què vols que li preguntem al proper entrevistat/da?

Que us recomanin un llibre, una poesia, una peli… alguna cosa que ens apropi a la vida, a la reflexió. En el fons,es tracta d’això.

I, per últim… algun comentari dirigit a aquells/es que estem estudiant educació social actualment?

No abandoneu mai la vostra formació teòrica, ja sigui a nivell de formació, a nivell de grups de reflexió, blogs, xarxes socials….

I, sobre tot, no pareu de viure…. Viatgeu, descobriu altres cultures (jo segueixo mig enamorat de sudamèrica), llegiu, aneu al cinema, acabeu nits sencera conversant amb gent que val la pena, aneu a la natura, feu esport…

I, quan jo ja pensava que havia finalitzat la #edusoentrevista, el Pere Muñoz ens feia un altre regal: Acabo recomanant una cançó que per a mi resumeix l’educador social… Tu canción, de Revolver. A cridar al vent…