Todo ParaCuellos, de
Carlos Giménez, narra les històries d’uns xiquets als Llars d’Auxili Social, al temps que recorda la història de la postguerra espanyola, la dels vencedors i els vençuts. Narra les històries de molts xiquets, orfes a causa de la Guerra Civil Espanyola, provenents de famílies desestructurades, pobres, fills de pares presidiaris,… i acollits als Llars d’Auxili Social.
És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent.
L’Auxili Social fou una organització de “socors” creada després de la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, englobada en la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Com remarca el propi Carlos Giménez eren institucions “perverses, corrompudes, marginals,… a l’igual que la resta de l’Espanya de la postguerra” de les que s’esmenten al menys nou: Paracuellos (Hogar Batalla del Jarama), Chipiona, Hogar General Mola,…
Els personatges es podrien classificar en tres grups diferents, els treballadors dels Llars d’Auxili Social, els xiquets, i els seus familiars però, en realitat només es redueixen a dos grups, els opressors i els oprimits. En cadascun d’ells es desenvoluparan diferents històries en base als caràcters de les persones que els protagonitzen.
D’una banda tenim els pares que, després d’ésser vençuts en una guerra on perderen la llibertat que atorgava la II República, hagueren de suportar la “neteja” ideològica i l’estigma que suposava militar en l’exèrcit perdedor. Es per això que han de recórrer al suborn per oferir als seus fills un mínim de dignitat i comoditats. Aquests familiars seran els que portaran l’esperança d’un futur millor, i els que deixaran tristesa en acabar-se la visita dels diumenges… Açò es pot veure en diverses vinyetes, com aquella en que una mare li donava diners a l’instructor: “tenga Antonio, para tabaco…”, per tal que fera la vista grossa i li permetera portar menjar al fill, fet prohibit per la direcció de la Llar…
Dins del mateix grup, però ben diferenciats dels anteriors, tenim als xiquets que mal viuen als Llars d’Auxili Social. Son fills de vençuts, i ho saben i per si de cas se’ls oblida, la misèria, les pallisses i les humiliacions els ho recorden dia rere dia.
També entre aquest grup podem veure diferents personatges, trobem als orfes dels dos pares o d’un d’ells, als fills de pares malalts que es troben en sanatoris, als que tenen a pares en presons per rojos, el que més corria, el que més abusava, el que millor pintava, el més jamado (protegit, mimat)… però, tots amb un factor comú, la necessitat d’unir-se per donar-se un poc de calor humà uns a altres, i la necessitat de defensar-se de les agressions externes.
Es remarcable observar que existeixen activitats que interessen especialment a la majoria dels xiquets, com son la lectura i creació de còmics, els curritos i les obres de teatre,… Es tracta en tots els cassos d’activitats en les quals els propis xiquets podien fantasiar, evadir-se i somiar amb altres mons més idíl·lics, trencant la rutina de la seva misèria; i, perquè no, per tractar de treure un mínim de rendiment, “¡Atención, atención! ¡los que quieran ver una función de curritos que vayan al cuarto de los paquetes! ¡Se avisa que hay que pagar diez céntimos o un pedazo de pan o un higo o algo…”, malgrat que no sempre fora el desitjat “- ¿Cuánto hemos sacado, Jose? – Cincuenta céntimos y dos higos – ¡Qué poco! – Claro, pero si nadie tiene nada.”
Tanmateix, no podem oblidar que son xiquets, i que viuen en un context cruel i molt dur, i que, per tant, també conviu en ells la llei del més fort, i les renyes i enfrontaments entre ells, també era el pa de cada dia…
Per últim, tractarem el grup dels dominadors, representat per les figures de l’instructor, les guardadores, la directora, infermeres,… Tots ells segueixen el mateix patró de seguidisme cec cap a l’estament que els dona el poder, malgrat ser un poder tan irrisori com es el de dominar a uns menors. I ho fan a base de pallisses i fer-los patir fam i als seus pares pel xantatge emocional que suposa tindre als fills en les seves mans, controlant el seu benestar.
Ens trobem en una Espanya, tal i com diu Carlos Giménez, en la que “era completament normal i quotidià que en les escoles els mestres maltractaren als alumnes, … i en les cases els marits atonyinaren a les seves dones i els pares apallissaren als fills…”, i com no, en les llars d’auxili social, això no era diferent. Aquesta violència es manifesta molt sovint. En uns casos era psicològica, com el fet d’obligar a corregir les cartes abans d’enviar-les a les famílies; en altres, era física, podent produir-se per simple divertiment dels educadors, pel fet de desobeir a l’autoritat o simplement perquè era la única forma que entenien d’educar. Després, dissimulaven els colps obligant als xiquets a portar una jaqueta quan rebien la visita dels seus, per tal que no es veren les marques dels colps.
Dins del mateix grup tenim també als retors, que prediquen una fe i en el seu comportament mostren una altra totalment oposada, per tal de mantenir les prebendes i l’estàtus que el poder li ofereix. Així, són fonamentals les oracions i els valors de la fe catòlica, en un marc militaritzat que tracta de dominar les idees de la població. Al mateix temps cal fer notar que a penes es dona importància a les classes, als mestres, ni a res que tinga a veure amb cultura, pensament o afany de superació.
Els valors d’aquell moment que tenia la societat com a prioritaris anaren canviant amb el temps. L’educació i els costums es feren menys rígids fins que “gràcies a l’adveniment de la democràcia i a les noves formes de l’estat del benestar, a l’increment dels sectors de població marginal i, principalment, a la consciència de responsabilitat enfront dels nous problemes derivats de la convivència” (Petrus, 1997) començà a madurar l’Educació Social com l’entenem avui.
M'agrada S'està carregant...
Educació Social... des dels inicis 