La por…

Més que la por, pense que aquest post hauria d’anomenar-se les pors, si en plural… Ja quan estava passant això que ara descriuré, m’ha vingut a la ment aquest compte de Jorge Bucay “El elefante encadenado“, compte que d’altra banda, l’altre dia ens feien visionar al curs de disseny social que em vaig matricular…

Aquest matí, he tornat a la residència on viu la meva àvia. Allà hi viu també un senyor, que ha decidit cercar voluntaris i voluntàries per tal d’acompanyar a altres residents, que no tenen familiars, o que no van molt a veure-los, per tal d’eixir a fer una volta pel poble, ja l’anterior setmana em comentava que il·lusionat havia penjat cartells per tot Sagunt per tal de cercar persones disposades a destinar una hora setmanal per acompanyar a altres persones més necessitades… Hui esperava una gran afluència de persones voluntàries, però, no ha estat així, de totes formes, d’això ja parlarem altre moment…

11:00 hores, un grup d’unes 10-15 persones d’edat avançada, estaven disposats/des, en alegria, per eixir al carrer, alguns/es comentaven que feia temps que no havien eixit; altres, que quina il·lusió anar tots/es junts/es d’excursió; altres… De sobte, entre riures i comentaris diversos, ha aparegut una monja responsable de la residència, i els ha preguntat (i això que ja ho sabia) “on aneu en aquest fred?, jo no eixiria al carrer, ací esteu molt bé, què millor que a casa!!!“… Aquestes 10-15 persones, es miraven, es dirigien a mi preguntant en la mirada,… i jo només he dit, “eixiu a la porta, i comproveu per vosaltres si fa fred o no, i ja decidim entre tots/es”… Només 3 han eixit a comprovar si feia o no fred, només 3 ens hem anat a passejar pel poble i a fer-nos un cafè al sol d’una terrassa. La resta? la resta en escoltar a la monja han decidit fer marxa enrere, i tornar a passar un dia més a les butaques de la sala d’espera, deixant de banda els somriures i les ganes per altra ocasió, en la qual, algú o alguna els done permís i vist i plau per eixir a passejar…